Paraules

No sabem quina quantitat de realitat podem ser capaços d’encabir al pensament. El que sí que sabem és que cada cosa que aquesta configura al davant de la nostra mirada esdevé un motiu per a pensar-la. I per a entendre-la, per a poder acaparar els seus significats, la traduïm en paraules. Les paraules ens aproximen a la seua comprensió. Sense voler, anem fent una narració interior de cada indret que visitem, de cada detall del nostre recorregut anodí, de cada claudicació que ha fet l’atenció sobre el motiu de la nostra capficada progressió de les hores.

Sovint, la vida és una imatge pixelada de paraules que encaixen en tonalitats fonètiques que pronunciem a l’interior del nostre cap per a fer-la comprensible, entenedora. Involuntàriament anem novel·lant el paisatge que ens embolcalla les destinacions, les rutines i els afectes. La vida pren una consciència discursiva que ens permetrà contar-la, evidenciar-la als altres, recuperar-la sobre un instrument compartit i comú, que és el llenguatge.

El pensament seria, doncs, el territori on habita la paraula. On descansa després del tràfec del dia, recuperada de cada bocí d’existència viscuda. I totes i cadascuna particularitzant una imatge concreta de la nostra visió. Així, la paraula “riu” no serà la generalització d’un corrent qualsevol, creuant un paisatge anònim. Serà aquell cabal d’aigua on hem fet una curta estada, on hem mullat els peus després d’una caminada, on ens hem capbussat físicament o anímica i ens ha pres, de nou, l’esment de la memòria de ser infants, per exemple. Serà el punt únic que quedarà al record d’aquell dia.

És cert que se n'afegiran d’altres i farem servir el mateix mot per a identificar-la. Però en realitat no la multiplicarem. La tornarem vegetal i arbòria. La seua multitud de vivències la farà créixer en un brancatge solemne, a l’ombra del qual repassarem totes les experiències de la paraula. I serà un arbre de fulla caduca, perquè estarà sotmesa a la tardor de la memòria, l’estat oratjós de la pèrdua, del marciment, de la llunyania. Aquella caminada inversa a què ens obliga el pas implacable del temps.

Les paraules ens viuran, ens faran viure i ens reproduiran la vida en una successió quasi fílmica. D’aquesta manera les llegim i, malgrat ser-nos aliena la rèplica d’aquell text, ens retrobem amb aquell empelt emocional que hi té. Avancem sobre el paper esguitat de mots capturats, vençuts, esclaus de la inèrcia de la nostàlgia i el desig. Potser hem sigut allò que llegim. Potser només ho volem ser. Tremolem. La consciència de ser-hi pot, fins i tot, esclatar-nos en la senzillesa d’un sol vers. I varar-nos, per sempre, en el descobriment d’aquella llum que encega i no ens deixa recuperar el seguici d’allò que enteníem per realitat coneguda.

I arribaran també les paraules mortes. Paraules psicofòniques que fantasmagoritzaran el present. Paraules que, malgrat haver estat arrodonidament polides a força de ser pronunciades, esdevindran incompatibles a la trobada que van produir en la seua gènesi. Se’ns moriran a la boca i a la punta dels dits. Se’ns desfaran com la cendra, com inútils instruments d’un llenguatge antic que ningú ja no escolta. Imposaran silencis com una dolença profunda. Un puny que prem el ventre. Dues parets que t’estreteixen el pas i te’l fan intransitable. Una vida sencera que torna líquida la bossa d’aire que t’envolta i el fa irrespirable. Paraules que mastegaràs una i altra vegada i que sempre tindran aquella salabror obagosa. Paraules que acaben marcint-se al ritme dels crepuscles. Paraules que ja no alcen el vol de les mirades d’aquells ulls únics que les reconeixien. Paraules que amuntegues per una estança de maletes buides.

Són paraules que ja no atendràs mai. Perquè aquella historia que llegies i la vivor que encomanava ha estat totalment digerida per l’absència. I et visitaran només com els senyals de l’enyorança. Només tu les veuràs. Només tu les trobaràs. Només tu les pronunciaràs, gola avall, amb el defecte afegit en la naixença per ser ensordides. Paraules que ja no ens caben. Paraules com “mare” i “pare” i tot aquell seguici de detalls que es mantenien afillats en un discurs, ara impronunciable.

Tot el món que som i serem ens viu al pensament, fet de paraules. Som, de fet, un inventari de paraules, una llarga llista d’afectes i defectes personals que reconstruïm cada vegada que fem la trobada concreta en el nostre particular paisatge de referències. L’ànima de les coses físiques és la paraula. La mort és el silenci. I el més enllà és un prestatge farcit de pensaments que algú va alliberar per tocar l’eternitat amb la punta dels somnis.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat