Anem com els crancs, cap enrere

És molt dur haver de fer aquestes reflexions, però no per punyents que siguen les hem de defugir.

Sembla que si les coses van a la marxa que ja fa –massa– anys que van rutllant, el títol de l’article serà una realitat.

I de quines coses parlem? De totes aquelles que afecten la vida del ciutadà que ha de viure del seu treball. D’aquell que no és rendista, no té béns, no espera heretar cap fortuna, ni encerta la primitiva, ni el cupó de l’ONCE. O siga, del qui hui va al tall, cada dia va al tall i tal vegada fins i tot es considera un afortunat.

El besavi de mon pare vivia en unes condicions de misèria pel que fa a la higiene, confort. Formació zero, treball (de sol a sol) i un sou de misèria. Desconeixia els mots vacances i jubilació. Altres condicions associades a aquests mots no existien.

L’avi de mon pare ja aprengué a llegir. No tenia vacances ni jubilació, però no treballava dotze o catorze hores. Anaren apareixent els sindicats i començaren a defensar els dèbils. Hi posaren una escola al poble i també es van dotar les cases d’aigua potable. Socialment havien donat algunes passeres.

Mon pare (que anà a l’escola el justet) ja es va desenvolupar en un poble molt distint –millor!– i amb unes famílies que podien comprar el que ell els venia. Treballant a manta, tenint dos negociets i vivint, bàsicament, pel treball, però en una societat que ja mirava endavant.

L’allau d’andalusos, extremenys i castellans va fer que donaren vida a moltes activitats i negocis i el meu pare (i milers de valencians) en va eixir beneficiat d’aquesta invasió. Fins ací la televisió en blanc i negre.

Després, irromp la nostra generació, que poc s’identifica amb la dels seus pares, puix moltes famílies ja tenen cotxe, es cobra la pensió de jubilació, irromp allò que van batejar amb el nom de «Societat del Benestar», que, independentment del que hom pense al respecte, va entronitzar la societat de consum i, comptat i debatut, ens va fer viure en una mena de llimbs. La formació acadèmica estava a l’abast de tothom i es van arribar a formar més llicenciats que els que el mercat demandava.

Fins ací hem dibuixat tres generacions que, amb més voluntat que ciència i a base –sobretot– de molt treball, aconseguiren avançar i portar-nos a un estadi que fa tan sols cinquanta anys era impensable.

Però amb nosaltres no s’acaba el comentari aquest. Perquè, clar, estan els nostres fills. Sí, sí. Els qui són contractats per mesos, setmanes o per hores! Hi ha dret a fer estos empastres i que el treballador siga tractat com si fóra una cosa, una ferramenta i no com una persona?

Què els espera als qui no han tingut la sort d’aconseguir un treball fixe? Quina será la seua aportació, la seua cotització a la Seguretat Social? I si obtenen un treball de ben majorets i no tenen suficients anys per a cotitzar el mínim per a cobrar quan es jubilen?

Ací es trenca el cicle generacional de progrés, de quatre generacions que han anat cap endavant. Entrem en altre paradigma, de retrocés, perquè algú ha marcat –descaradament– unes, immorals, regles del joc pel seu profit.

És imprescindible que la reforma laboral «es reforme» i que reprenga els drets dels treballadors que va esborrar en fer-se. Que admeta els convenis col·lectius com una praxi més en les relacions interlaborals i, per damunt de tot, que el treballador tinga un sou digne que li permeta portar la seua família endavant i, si no en té, potser s’anime a crear-ne una, que falta fa que vinguen criatures a aquest món.

Les ordres que Mariano Rajoy rep de Brussel·les no són –ni de bon tros– per a fer costat ni afavorir el sector social. Ans el contrari. Com que aquesta situació el govern espanyol no la canviarà, els partits –començant pel PSOE i acabant pel més xicotet dels esquerrans– s’ho haurien de fer mirar.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat