El passat dilluns, l’Ajuntament de Borriana anunciava la suspensió del correbous d’animals embolats que estava programat per a la nit. Del que parlem és de la solta d’un grup de bous que habitualment ronda els 6 però que ha arribat fins als 12. Tots embolats a la vegada, els uns a tocar dels altres. És un invent recent, pretesament espectacular, com ho és també el dels embolats amb ferros molt pesats, que tenen més de dues boles i que poden arribar fins a les 10.
L’alcaldessa de Borriana, Maria Josep Safont, informava que només comptaven amb autorització per a un correbous, sense especificar que foren embolats, pràctica que, a més, no està reconeguda pel reglament vigent. Lluïsa Monferrer, regidora de Festes, afegia que s’havia de complir amb la legislació vigent i amb allò que havia estat autoritzat, perquè seria una irresponsabilitat no fer-ho així.
Per contra, l’Ajuntament de Vila-real es refermà en el suport al mateix tipus de linxament programat pel dimecres i que s’acabà celebrant, malgrat les moltes reclamacions en contra enviades a l’Ajuntament per iniciativa de la Plataforma Abolició. Segons l’alcalde, José Benlloch, un gabinet de crisi havia analitzat la situació, inclosa la decisió de Borriana, i havia conclòs que tot estava “molt clar”.
És cert que la denúncia d’aquesta pràctica està tenint més ressò a partir dels fets esdevinguts al Grau de Castelló. Però, la lluita animalista per a acabar amb el patiment de tots els bous al carrer denuncia, des de fa temps, l’embolat de diversos bous a la vegada perquè és una forma especialment cruel de maltractament i perquè, a més, no gaudeix de la cobertura legal del reglament de bous al carrer, ni del vigent ni dels anteriors. Repetisc: a més de ser especialment cruel, no és legal.
Primerament, s’ha de destacar que el reglament explicita quines modalitats es poden considerar com a festejos tradicionals de bous al carrer: “Solta de vaquetes, bou embolat, correbou, exhibició de bous salvatges, bous a la mar, bous amb corda, concurs de retalladors, bou de corro i també les modalitats el caràcter tradicional de les quals estiga degudament acreditat”. Queda molt clar que els correbous d’embolats queden fora d’aquesta llista, com tots els altres invents recents amb què volen potenciar el negoci dels linxaments: aquests correbous es tradueixen en més bous i més bous són més diners passant per moltes mans. I, sobretot a les comarques de Castelló, són més diners públics que acaben en mans privades.
En segon lloc, com hem dit, és una forma de maltractament no protegida per les lleis. Torna a dir el reglament que “el caràcter tradicional [de la modalitat de bous al carrer fora de les detallades explícitament] serà incompatible amb la introducció de mitjans materials que suposen un risc per a participants, espectadors o animals i també quan supose una desnaturalització d’aquests d’acord amb la seua consideració com a tals”. I precisament és això el que han fet amb els correbous d’embolats: desnaturalitzar la pràctica “tradicional” i introduir elements nous que suposen un greu maltractament als bous.
Al pròleg, també ens avisen que s’hauria de preservar “la convergència de l’oci i la diversió amb el respecte a l’animal”. S’assegura, i això és molt important, que “no resulta concebible en els temps actuals que l’animal patisca cap maltractament ni que se’l considere com un mer objecte passiu. La seua funció en la festa està lligada, de forma indissoluble, a la prohibició de qualsevol tipus de comportament incívic i a la seua consideració con a ésser viu que és”. L’article 36 prohibeix expressament la crueltat i el maltractament, especialment amb “qualsevol pràctica que supose tortura”.
I, tercer: més concretament, el mateix reglament evidencia que no poden evitar la tortura embolant més d’un bou a la vegada. La regulació específica per a embolats estableix per als ferros d’embolar una distància mínima entre les puntes de les banyes i el plateret sota les boles de 15 cm. Amb això s’hauria de garantir que el bou no es crema, i així ho han defensat els taurins fins a la sacietat.
La suposada garantia anticremades del disseny dels ferros ha esdevingut pràcticament l’únic argument en defensa de l’embolat. Això és el que diu el ramader i veterinari Daniel Machancoses al seu famós vídeo “l’art d’embolar“: “Veiem perfectament que, de la punta de la banya a la bola de foc, el bou no es crema”. Si deixem de banda que és l’allargament dels ferros el que facilita que el bou es creme el llom mentre es recargola per a espolsar-se el foc de les banyes, ens trobem amb la dura realitat que, si poses dos bous embolats junts, aquestes “mesures de seguretat” són inútils, i la seua defensa és ridícula.
També és molt sorprenent la fugida dissenyada a Vila-real (supose que pel gabinet de crisi) i que fins i tot recita José Maria Ángel Batalla, director general de l’Agència de Seguretat i Resposta a les Emergències. Per a justificar els correbous d’embolats, han elaborat l’estrany argument que els bous només es poden cremar entre ells si els embolen junts, com passà al Grau. L’alcalde José Benlloch ens parla d’una “infraestructura especial per a evitar qualsevol mal per cremades als animals”, i que no fou altra cosa que un remolc de transport amb calaixos compartimentats, els mateixos forns on els animals es poden passar hores al sol de l’estiu mentre la gent de la ramaderia o de la penya és al bar.
Si no fóra la presa de pèl que és, em sorprendria molt que no s’hagueren adonat que, després d’embolar els bous per separat, els amollen al corralet del què han d’eixir al carrer… tots junts. Després, òbviament, van pel carrer… tots junts. Vaja, és del que es tracta: d’un correbous d’embolats en què, com sempre fan els bous, els animals fugen del pànic cercant la protecció del grup, formen una pinya els uns amb els altres i, en aquest cas, es cremen amb les boles dels animals que els envolten sobre les cremades que ja s’han fet al corralet. També sorprendria, després de veure els vídeos del final del correbous de Vila-real, que no s’hagueren adonat que els anaven a tancar al mateix corralet i amb les boles encara enceses… De nou, tots junts, abans de soltar-los pels carrers i una vegada acabat el linxament.
La gran idea de l’estructura especial de l’alcalde Benlloch té greus problemes de concepció. A les comarques de Castelló s’han tret de la màniga el correbou d’embolats i s’han de fer de qualsevol de les maneres. Siga el que siga el que els puga passar als bous, és més important la popularitat de polítics com Benlloch, que no pot ocultar la concepció del bou com a eixe mer objecte passiu que el reglament diu que no pot ser. No és estrany que això passe a Vila-real, bastió del parany i parc temàtic de l’ús d’animals com a entreteniment.
En tot cas, el senyor Ángel ens diu que és l’exemple a seguir i, a la vegada, ens anuncia que el nou reglament esmenarà aquest “buit legal” que els taurins diuen que no existeix, que tot el que ells fan sempre està molt bé. I, per descomptat, l’esmenarà al gust dels taurins que, pel que sembla, són l’única veu que escolten en aquest altre gran projecte del govern del canvi. És un assumpte entre administració i linxadors que, pel que es veu, haurà de declarar com a tradicional una pràctica que no ho és i haurà d’introduir l’enèsima excepció a eixe suposat benestar animal que diuen defensar.
De totes formes, ara no és legal i amb les seues paraules es delaten. El moviment animalista defensarà els animals amb aquest argument i ho continuarà fent si ho legalitzen sota tot aquest argumentari manipulador.
