Amb la guerra freda vivíem millor

18 setembre 2017 01:00h

En cap guerra es viu bé ni millor. En realitat vullc dir que en l'època de la guerra freda, en algunes parts del món, es vivia millor. Al dit món/civilització occidental, de segur que sí. I no solament els rics i benestants (eixos sempre viuen bé en qualsevol part del món), sinó el conjunt de les poblacions d'eixe món, que també és el nostre. Com recordarem, es coneix per "guerra freda" l'estat de tensió latent que oposà, després de la Segona Guerra Mundial, el bloc capitalista i el comunista. Eixa denominació fa referència, més concretament, a l'enfrontament tàctic entre la URSS i els Estats Units, amb els seus aliats respectius, després de la Segona Guerra Mundial. La guerra freda pròpiament dita va començar cap a l'any 1947, després de molta tensió política entre un bloc i l'altre. Era un enfrontament no declarat, sense ofensives militars, basat en la mútua amenaça (incloent-hi el desenvolupament de bombes atòmiques) i en l'intent d'expandir les àrees d'influència respectives. També contenia un repartiment del món en termes de control politicomilitar per part de les dos potències esmentades, les més fortes aleshores, que alhora oposaven dos models polítics, econòmics i socials antagònics: el capitalisme i el comunisme o 'socialisme real', com també era conegut el sistema polític imperant en l'Europa de l'Est. Aquella "guerra" va ser freda entre les potències enfrontades i pels efectes en els seus respectius aliats d'Europa i d'altres parts del món, però va ser ben calenta en altres zones i ben ardent en alguns llocs, com ara Corea, el Vietnam, Camboia, Birmània, l'Orient Mitjà, Grècia, Algèria, Angola, Moçambic i altres; conflictes auspiciats o recolzats, en bona mesura, per les dos grans potències, en alguns casos. El Xile de Pinochet també va tindre poca frescor. Cuba i la crisi dels míssils i la construcció del mur de Berlín van ser exemples d'eixa tensió que assenyalava. Però molta tensió entre els dos "imperis" i prou (amb alguns morts passant fronteres, com entre les aleshores dos Alemanyes. Els morts que no hi falten), sense passar a guerra oberta, per les conseqüències per als bàndols enfrontats i per a tot el planeta. I perquè es tenien por mútuament. I ja se sap que la por guarda la vinya. Però hi havia un equilibri politicomilitar i d'influències que va permetre una pau duradora al continent europeu (amb una certa excepció a Grècia) i, en general, al dit món occidental i a gran part d'Àsia, a Oceania i, més o menys, a Llatinoamèrica. Eixe estat, de pau i equilibri, va propiciar l'establiment de les polítiques de benestar social, reivindicades i impulsades pels sindicats i pels partits democràtics i d'esquerres principalment, en l'Europa occidental, mediterrània i nòrdica. Unes polítiques de benestar social que ara, i des de la crisi mundial de fa uns pocs anys, sense aquella "guerra freda", sense aquell equilibri i sense la por del comunisme ni de cap revolució social, perilla a favor d'un capitalisme quasi salvatge (o sense quasi). Per això i per la naturalesa kamikaze del terrorisme gihadiste he batejat este article amb el títol "Amb la guerra freda vivíem millor". En plena guerra freda es donaren també els processos de descolonització i d'alliberament nacional de molts territoris que eren colònies d'antics imperialismes europeus, encara que posteriorment, en molts dels països independitzats, la població, teòricament alliberada, ha eixit perdent per mor de dictadures implacables. La caiguda de la URSS i del comunisme en la versió de "socialisme real", i com a alternativa al capitalisme, va suposar el final de la guerra freda, però ha comportat el domini del neolliberalisme i dels intents de tornar a un capitalisme injust i en estat cru; intents exitosos en molts països emergents i, fins i tot, a la Xina, antic bastió d'una versió del comunisme. L'època en què es donà la guerra freda, com he apuntat, es realitzaren i s'establiren drets i principis socials, com l'educació i la sanitat públiques a l'abast de tot el món (en la nostra Europa), la jornada de huit hores, plenament (o quasi plenament), el dret a l'atur, etc. I sobretot va ser una època d'esperança i de perspectives de millora, d'il·lusió en un món millor. Bob Dylan cantava que "Els temps estan canviant". Qui estudiava una carrera universitària o el batxillerat tenia assegurat un lloc de treball; hi havia l'opció d'emigrar, amb treball segur, i de tornar al lloc d'origen (o no). Però ara ¿què passa amb molts jóvens amb carrera, o amb dos carreres i algun màster o doctorat? Anar a Alemanya... a treballar de cambrers/cambreres (vegeu la pel·lícula "Perdiendo el norte"), o als països de parla anglesa a aprendre o a perfeccionar-se en la llengua de Shakespeare i trobar una plaça laboral, ací o a saber a on, de mileuriste/a... o seguir de cambrer/a en un pub del Soho de Londres o en una taverna a la llunyana Irlanda. Per a arribar a esta situació de buidatge dels valors democràtics i socials va vindre molt bé la caiguda emblemàtica del mur de Berlín, la desmembració de la URSS i del bloc comunista (positiva en termes de llibertat, però negativa en termes de justícia social), la deslegitimació dels règims i programes revolucionaris i la consegüent desvaloració dels projectes col·lectius i de les idees i polítiques progressistes, alhora que es potenciava i prestigiava l'individualisme i el triomf personal, sense importar com s'alcançava (o s'alcança). Esta crisi desesperançadora no s'haguera donat fa 50 anys, pel temor del capitalisme a la mateixa URSS i a esclats insurreccionals que pogueren propiciar els projectes revolucionaris.

Una altra calamitat ben funesta i més inquietant de la postguerra freda ha sigut l'esclat de la gihad o "guerra santa", amb kamikazes o immolables com a arma de mortaldat segura i efectiva. Eixa "guerra santa" musulmana ha estat sempre en els principis i manaments canònics de l'islamisme; durant molt de temps es trobava larvada o dormida, però la URSS i els EUA s'encarregaren d'oxigenar-la i de despertar-la amb accions pròpies de la guerra freda, sense enfrontaments directes entre ells: els soviètics, amb la invasió d'Afganistan, i els nord-americans, armant els talibans i Al-Qaeda. Posteriorment, acabada ja la guerra freda, el trio de les Açores (Bush, Blair i Aznar), amb la invasió d'Iraq, també s'encarregà d'inflamar més encara el foc d'eixa "guerra santa". Però en la guerra freda, en virtut del repartiment de zones d'influència, hi havia un cert control de l'islamisme radical, amb els règims del dit socialisme àrab, aliats de la URSS, i amb les aliances nord-americanes amb les monarquies absolutistes de la zona. Ara, després del desmembrament d'un dels blocs d'aquella "guerra", ens en trobem amb una, de guerra, inusual i ben cruenta, sense les clàssiques fronteres, pròpies d'una contesa bèl·lica, i sense uns terroristes que vullguen matar, però no morir. En esta guerra, els "guerrers" terroristes són els primers que moren o estan disposats a morir. Morir matant. I això fa extremadament difícil la defensa i la lluita contra eixa barbàrie. I la solució no passa per demonitzar els musulmans en general. No oblidem que de cada deu morts causats pel terrorisme gihadiste, huit són àrabs i/o professen la religió islàmica. La solució, a llarg termini, deu estar en el foment i estímul d'alternatives laiques de governs o de règims. I una Il·lustració, un Montesquieu, un Rosseau, fins i tot un Jovellanos, o molts d'estos, fan molta falta en el món àrab. O, com a mínim, algun Galileu Galilei, Luter o Erasme. 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next