Contra la cultura del sacrifici

22 setembre 2017 01:00h
Mites i cartes web

Passem l'estiu com podem. N'hi ha qui travessa oceans per trobar-se o per a torbar-se, n'hi ha qui només creua un camí de pols per arribar a vora mar i llegir, i rellegir. El que està a punt d'acabar l'he passat entre la mar i la paraula. I per acabar-lo m'han regalat una nova visió renovada sobre els mites clàssics. Va passar l'1 i el 2 de setembre a Sagunt, mentre assistia a les Jornades "Mites clàssics i Dramaturgues contemporànies" i escoltava les ponents M. José Ragué, autora de Clitemnestra i Ritual per a Medea; Margarita Borja, dramaturga de Las Troyanas; Lourdes Ortiz, autora de Aquiles y Pentesilea; Lola López, autora de María, la jabalina y Encendidas; Diana M. de Paco, autora de Polifonías y Casandra y Hermíone o la guerra sin nombre; Itziar Pascual, autora de Las voces de Penélope, i Beth Escudé, autora d'El color del gos quan fuig.

Les Jornades van ser reconfortants i motivadores. Un èxit. Toni Picazo, Teresa de Juan, les mans de Clásicas y Modernas en l'organització i Juan Vicente Martínez Luciano, director del Festival Sagunt a Escena, així ho van valorar en la cloenda. Les diferents ponències van estar organitzades per la Direcció general de Cultura i Patrimoni de la Generalitat Valenciana, amb el compromís de Carmen Amoraga al seu front, l'associació Clásicas y Modernas i el Festival Sagunt a Escena, la primera entitat valenciana que s'adhereix a les Temporades d'Igualtat, activitat engegada per l'Associació Clàssiques i Modernes en 2015 de cara a aconseguir la igualtat professional de Dones i Homes en este àmbit. Una igualtat que marca la Llei, però que està molt lluny de ser una realitat.

Les ponents ens van convidar a fer-nos preguntes sobre els mites i els seus silencis, a reclamar-les vives; a rebutjar les immolacions, a reclamar la cultura de la pau que elles representen; a reclamar el valor de la cura dels vius i els morts; a preguntar-nos sobre la seua veu; a deixar de veure-les com botins de guerra; a canviar les mirades. En l'assaig sobre literatura Digues que m'estimes encara que sigui mentida, l'autora, una lúcida i sempre motivadora Montserrat Roig, ens convidava a rellegir els mites clàssics amb una nova mirada, perquè la vella és la mirada masculina, segons la Roig, una mirada que ha confós "les figures mítiques femenines de la literatura i la història de l'art amb la biografies de dones reals". Ens convidava a les dones a construir una mirada no mediatitzada per la "història-necessitat masculina". I en això estem, a netejar la mirada dels prejudicis, dels estereotips amb què ens han bombardejat els "crítics" de mirada masculina que ens converteixen en objectes.

Itziar Pascual, que ens convidava a una relectura dels personatges clàssics, va subratllar la "força colossal dels mites per a descreure d'ells, per a alimentar el dubte i per a alimentar noves hipòtesis". I jo vull sentir eixa força. Com he de llegir-mirar Fedra, Antígona, Electra jo, dona blanca occidental, de llengua minoritzada, escriptora discriminada, feminista, independent i preocupada perquè les mirades masculines són ara tan hegemòniques com sempre? Què sé realment de Safo, d'Aspàsia, d'Andrómaca, de Circe, Calypso, Penèlope, Lívia, Elena o Dido? I quines preguntes m'he de fer perquè les dones del passat, dones de paper o dones autèntiques, formen la meua genealogia? I m'he de fer preguntes sobre el meu passat perquè sé que Maria Mercè Marçal tenia raó de defensar que ens hem de dotar de mares, hem de "donar a llum les nostres mares simbòliques" perquè, i són paraules majors, "malgrat el mite d'Atenea, sense mare la dona no pot ser posada al món de la cultura i del pensament".

Recuperem doncs la veu les dones del passat, fem-los preguntes, fem-nos les preguntes adients de Marçal i busquem la nostra mirada sobre elles, com la que ens deixa la Roig, "La meva Clitemnestra és una dona que té marit que se'n va a una guerra que ella no entén, una mare que veu com el seu home li arrabassa la filla per oferir-la als déus en immolació i que es troba que aquest mateix home torna de la guerra amb una noia jove i intel·ligent. La meva Clitemnestra és una dona de finals del segle XX" i el seu crim "és que va voler actuar com un home, va voler decidir el seu destí".

Com alguna de les ponents va recordar, fem cas de Maria Zambrano –i llegim la seua Antígona– i acabem amb la cultura del sacrifici a què ens han sotmés a les dones, perquè no som culpables i no volem ser únicament víctimes. Manifestem-nos, amb les clàssiques renovades, contra la cultura del sacrifici.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next