En efecte, una altra vegada la mateixa cançó.
No és inútil recordar que els valencians només oïm el que passa al món per un sol canal. Igual que ocorre amb les infraestructures i les vies de comunicació. Així que, anem i venim, sentim i veiem a través de l’òptica madrilenya. Madrid és un cefalòpode que col·loca les ventoses tentaculars on li plau i el País Valencià encara respira pel forat d’una inexplicable resistència.
Com escau en un estat centralista, les lleis són elaborades en benefici absurd de la capital, encara que perjudiquen la perifèria. I no parle de ferrocarrils o de vies de comunicació, sinó de la superestructura: de tot allò que té a veure amb la consciència ciutadana.
I com a conseqüència d’aquesta conducta perversa, la judicatura esdevé el braç de paper que executa els designis d’una idea d’estat de dret evidentment coix. Montesquieu no hi estaria d’acord, ni Rousseau, tampoc. Franco, sí, i Racoi, també.
Segons enquestes, sondejos i magnituds fets sobre la població escolar i adulta, podríem dir que els valencians som l’últim pet de l’orgue. Vint anys de genuflexions, de formar part de l’’eje de la prosperidad’, de fórmules alquímiques i d’invents estrafolaris, donen resultats altament preocupants. L’erosió intel·lectiva condueix a la desafecció adscriptiva.
Eixa és la raó per la qual els tribunals dicten disposicions contra la cultura i llengua dels valencians sense pensar-s’ho dues voltes. Cosa que no s’atrevirien a perpetrar en altres longituds.
És a dir, els judicis i els veredictes que dimanen del cos judicial tenen com a objectiu la persecució de tot signe que afavorisca la part més dèbil d’un conflicte generat pel pancastellanisme. Per això gosen dictaminar que la ignorància de l’idioma propi no menyscaba ni perjudica l’analfabet. És una manera com una altra de considerar l’idioma que parlem alguns valencians com un excrement travessat per un bastó.
