Mariano Rajoy mereix que els partits independentistes catalans li erigisquen un monument. O carrers i alguna avinguda retolats amb el seu nom, pels serveis prestats a la causa de la independència de Catalunya. Des que és president del govern espanyol les files de segregacionisme català no han deixat d’augmentar. Les detencions d’alts càrrecs de la Generalitat, les crides a declarar a alcaldes col·laboradors amb el referèndum convocat pel Govern català i altres accions innecessàries i contraproduents han sigut benzina necessària per a avivar del tot el foc que fa bollir l’olla catalana. En això, en els atacs, de fets o de paraula, a Catalunya o a catalans, el president del govern espanyol té il·lustres predecessors. Des de Felip IV i Felip V i el comte duc d’Olivares, fa uns quants segles, molts han sigut els personatges que no s’han privat de mostrar la seua vena centralista i l’animadversió a Catalunya, d’obra o de paraula. De Franco i dels franquistes no cal parlar, però també molts altres s’han distingit per actuar o opinar (i crear opinió) contra Catalunya. Fa uns quants dies Josep Borrell, gens sospitós d’independentiste, citava en l’article ‘Com sempre’, publicat en el diari Segre, algunes perles proferides per insignes representants d’una particular, però massa representativa, visió d’Espanya. Algunes d’eixes cites són estes: “Son los catalanes aborto monstruoso de la política” (Quevedo, el 1640); “El catalanismo es una enfermedad nerviosa” (Silvela, 1900); “Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años” (Manuel Azaña, 1934 en una boutade); “Los catalanes son una mierda” (Luis de Galinsoga, 1959); deia Borrell que el súmmum de la genialitat anticatalana bel·licista foren les paraules de Manuel Fraga, pronunciades el 1968: “Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. Cataluña fue ocupada por Felipe IV; fue ocupada por Felipe V, que la venció; bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar”, però l’expressió més sibil·lina, segons l’exministre amb Felipe González, la va manifestar este mateix, l’expresident del govern espanyol: “El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán”. Alfonso Guerra no va ser tan sibil·lí quan va manifestar que: “Nos hemos cepillado el Estatuto como un carpintero”. Tot això genera antiespanyolisme visceral, en molts casos i sectors, com se n’està creant ara mateix i no sols en terres catalanes. I a la vegada es genera anticatalanisme. I els dos dogmes es necessiten i es retroalimenten. S’ajunten la fam amb les ganes de menjar. O el fem amb el tarquim. Mariano Rajoy no sembla que haja dit res ofensiu contra els catalans, però sí que ha actuat de manera despreciativa i provocativa envers Catalunya: quan organitzava campanyes contra l’Estatut català del 2006. Quan ignorava i menyspreava demandes catalanes i d’altres territoris, com el nostre, i, ara, judicialitzant la qüestió catalana, prenent decisions que han desembocat en una situació que pot fer la impressió que Barcelona ha sigut ocupada, com deia i amenaçava Fraga. Però Rajoy i el PP, certament, són part d’Espanya, però no tota Espanya, ni són tot l’estat espanyol. L’independentisme fa eixa identificació de manera interessada, li ve molt bé associar Rajoy i PP amb l’Espanya que els roba. Però deixant de banda que a Catalunya els que més han robat han sigut els seus exdirigents convergents, els del 3% (Carod Rovira deia que era el 5%), els del cas Palau, la família dels diners a Andorra, etc., si l’Espanya que els roba la identifiquen amb el rajoyisme, la solució és simple: posar-se d’acord l’esquerra, els nacionalistes diversos i els mateixos independentistes, ja que entre tots estos passen de 175 diputats, proposar un candidat alternatiu, presentar una moció de censura i enviar Rajoy al Registre de la Propietat de Santa Pola, on té la seua plaça de registrador. Sense plantejar de moment la independència de Catalunya, perquè el problema, segons diuen alguns, és Rajoy i el PP, als quals els independentistes identifiquen amb Espanya o amb l’estat espanyol, no? Ja es va tindre ocasió, en la proposta d’investidura de Pedro Sánchez, que significava enviar a Rajoy als bancs de l’oposició, però ja es va vore com van votar els independentistes i els de Podem. Però Espanya no és políticament monolítica, respecte a la qüestió territorial ni respecte a les altres qüestions que definixen posicions ideològiques, com s’ha demostrat històricament i especialment des del final del franquisme . I es demostra en la composició del Congrés dels Diputats. I possiblement tampoc seria monolític el PP, si es donaren determinades condicions. Recordem quan Aznar parlava català en la intimitat i a ETA la denominava Movimiento Vasco de Liberación. Potser García Margallo, Cristina Cifuentes, Feijóo i alguns altres de les files popularistes encararien la qüestió territorial diferent de com l’ha afrontada i l’afronta Mariano Rajoy. Però amb independència del tarannà centralista de Rajoy i de les seues accions desmesurades, contraproduents i innecessàries políticament, això no justifica el deshonrós i vergonyós espectacle oferit per la coalició independentista en les sessions en què es van aprovar les lleis del referèndum i de transitorietat, fet impropi de catalans i més propi d’una república bananera. I no és gens rebedor que es tramite i es decidisca un procés d’independència amb un 48% de suport de vots ciutadans, que és, per ara, el percentatge de vots dels partits independentistes. Tampoc estaria justificat amb un 51%. La independència d’un territori, per la seua transcendència, no pot o no deu decidir-la la mitat de la població d’eixe territori. Com tampoc és raonable que el Parlament de Catalunya decidisca lleis conduents a la segregació d’Espanya sense una majoria qualificada, que puga ser representativa del sentir de la immensa majoria de catalans. Com s’entén que per a l’aprovació, reforma o modificació de l’Estatut actual, com tots els estatuts o com la mateixa Constitució, es necessite una majoria qualificada de dos terços, o una altra semblant, i que per a tramitar i aprovar una llei tan substancial i transcendental per a un territori o país, com és la que decidix la via a la independència, no es requerisca, com a mínim, la mateixa majoria qualificada, representativa, alhora, d’una majoria qualificada de vots? Ara, la curta i estreta visió d’Espanya de Rajoy i del seu Govern, impulsant detencions, imputacions i registres, per molt “legals” que siguen, ha empitjorat les coses, però, com que la mort és l’únic que no té solució, s’imposa redreçar la situació des del diàleg i des de la plasmació d’un nou marc territorial, que necessàriament passa per la reorganització territorial d’Espanya des de criteris federalistes i que Catalunya, com és just, per història i realitat econòmica, social i d’altres àmbits, tinga assignat el paper capdavanter que li correspon en una Espanya federal. Apuntava jo mateix, en un article publicat, al gener del 2014, en este mateix diari, titulat Que Catalunya continue oferint noves glòries a Espanya, el següent: “Catalunya sempre ha representat la modernitat, el progrés, l’europeisme; capdavantera de les idees lliberals i progressistes. I líder en economia i indústria. I també exemple de lleialtat i fidelitat al seus orígens alhora que la més cosmopolita. I avantguarda cultural i educativa. I tot això formant part d’Espanya. I era la primera “región española” i ara la primera comunitat autònoma. Quan se celebraren els primers, i únics, Jocs Olímpics a Espanya foren a Barcelona. Per què no es dedica a catalanitzar Espanya, en un projecte federal, per exemple, en lloc d’iniciar un procés de separació de la vella pell de brau?” I clar que els catalans han de decidir el seu futur, però no necessàriament amb el maniqueisme simplista “Sí/No”, entre la independència i l’organització territorial actual actual, hi ha altres vies. El federalisme n’és una.
Crec que la mitat de catalans, com a mínim, no estan per una Catalunya fora d’Espanya, ni per una Espanya sense Catalunya. Crec que tampoc ho estan Joan Manuel Serrat; ni Raimon, que va dir “No ho veig clar”; ni Isabel Coixet; ni Rafa Nadal; ni Antonio Banderas; ni Miguel Ríos; ni moltíssimes figures de l’esquerra catalana o espanyola de les arts, les ciències, les lletres, la política o la justícia. Jo, des de la meua visió, de valencià i d’esquerres, tampoc em puc imaginar que em trobaré en l’estranger quan vaja a Pont de Suert o a Barcelona. I això: una avinguda per a Mariano Rajoy, en ciutats o pobles governats per l’independisme català. S’ho mereix.
