Haver exercit el domini de la res publica durant segles ha fet que els signes imperatius integren l’ADN del poder. La subordinació, doncs, de la majoria era percebuda i viscuda de manera natural. No perquè hi haguera raons objectives de superioritat, sinó perquè la majoria esmentada no podia accedir als instruments que formen el judici crític. Per això, l’absència d’aquesta capacitat fossilitza un imaginari col·lectiu sempre desfavorable al dèbil.
Per què aquest preàmbul? Tot seguit intentaré justificar-lo.
Entre les respostes d’Isabel Bonig al Levante-EMV del 10.09.2017, en fa una que toca el moll de l’os. L’hàbil entrevistadora insta la presidenta del partit de la blanca gavina a formular una normalització del valencià. Isabel, àgil en la rèplica i aguda en la parcialitat, diu: «…Pretendemos que se enseñe el valenciano, castellano e inglés sin chantajes y que en las zonas castellanohablantes la gente quiera la lengua. Ya he dado datos pero que no sea una imposición». Brillant raonament en el qual suren conceptes que els valencians portem estacats al llom, com “banderilles” de foc. Xantatge, imposició i voluntarietat. És a dir, aquesta última m’encanta perquè significa dret a decidir. Intel·ligent solució que permetria als valencianoparlants estudiar en valencià i en anglés. Llevat, com diu la presidenta, que la gente no quiera la lengua.
I si resulta que la gente no està enamorada de les matemàtiques? I si la gent no se sent seduïda per la física? En fi, senyora Bonig, cada dia és més clara la bel·ligerància del seu partit i del fillol star system contra la cultura, la llengua i la història del nostre poble. Ara la lluita no està en la filiació (o també?) de l’idioma, sinó en la “nociva” permanència a les escoles. Sabem qui és l’enemic. I, així mateix, sabem que en són molts. Com de lluny queden els temps en què l’apologeta del castellà firmava, de pròpia mà, la correspondència oficial d’una insigne i bellíssima població del nostre país! Un país que el grup popular intenta desfer, ja que nosaltres no hem sabut fer-lo amb el valor i l’energia que mereix.
