L’1 d’Octubre hi haurà referèndum per la independència de Catalunya, un referèndum NO pactat amb l’Estat, que neix d’una llei NO pactada al Parlament Català. Podria haver estat d’una altra forma? Per exemple, pactat amb l’Estat ningú no dubta ja, a hores d’ara, que això no sols no va ser possible, sinó que serà igualment impossible en el futur si finalment el poble català dóna la esquena al referèndum de l’1-O. Una fórmula que hauria sigut més possible és la que dibuixa un referèndum no pactat amb l’Estat i SÍ al Parlament, amb els Comuns i eventualment el PSC. No ha estat el cas, i el que cal és analitzar per què no ha sigut possible arribar a una formula d’acord per a aprovar la llei del referèndum.
El centre de la reivindicació per a aquells que volen mantenir la equidistància entre el bloc constitucionalista (PP, PSOE, Cs) i el referèndum de l’1-O és que cal un referèndum pactat amb totes les garanties jurídiques legals. A aquesta postura s’apunten el PNB i Podemos i les “seves confluències”. Realment les majors dificultats per a fer que l’1-O sigui un referèndum homologat vénen com a conseqüència d’haver-se adoptat aquesta postura i, per tant, és aquesta la postura que hem d’analitzar (i desemmascarar) perquè és la que està legitimant el règim jurídic espanyol, com si ell mateix realment pogués canviar mitjançant els seus mecanismes. Tant el PNB com Podemos saben que això no ocorrerà mai i no perquè l’estat espanyol siga especialment malèvol, que no ho és, sinó perquè l’estat espanyol no pot sobreviure sense la política extractiva dels recursos generats als Països Catalans. Analitzem, ni que sigui mínimament, l’evolució del moviment independentista a Catalunya i el perquè de la presa de l’actual postura del PNB i Podemos.
D’antuvi cal dir que l’independentisme als Països Catalans i, per tant, a Catalunya té una base sòlida en les esquerres, que són els primers que analitzen la situació de colonització i ja preveuen les repercussions sobre la classe treballadora catalana; aquesta visió és molt minoritària fins i tot a Catalunya. Juntament amb aquesta construcció, diguem-ne social i intel·lectual, hi ha un nacionalisme identitari que alimenta l’autonomisme petit burgès i, com a conseqüència, els partits de centre dreta (CiU) i centre-esquerra (ERC) mantenen la hegemonia de la política catalana. Fruit d’una forma de fer política absolutament menyspreable, com va ser la del “peix al cove” duta a terme pel pujolisme, i en una fugida cap endavant, es va reformar l’estatut, el votaren el Parlament català, el Parlament i el Senat espanyols i va ser aprovat finalment per referèndum pel poble català (atenció, no pel poble espanyol). Però el PP, per motius estrictament partidistes –recordem que va ser al 2006, durant el primer mandat de Zapatero, en una època de bonança econòmica i recuperació dels drets civils–, va fer servir el conflicte territorial mai ben tancat per la constitució del 78 per a tornar a ser centre de la política. La resta és història. EL segon acte cal situar-ho ja al 2011, a l’inici de la crisi, que pillà la burgesia catalana sense ferramentes polítiques per a fer front a la crisi econòmica i, ràpidament, arribà a la conclusió que, de seguir la política extractiva espanyola, fins i tot ells es ressentirien. Llavors es va produir un viratge cap a l’independentisme com a única solució al conflicte econòmic. De fet, ni la proposta d’una autonomia asimètrica feta per Maragall, ni el pacte fiscal ofert per Mas van obtindre cap resposta per govern espanyol i la situació va continuar podrint-se i augmentant l’independentisme fins a arribar al dia d’avui, on no hi ha més opció que fer un referèndum i proclamar la independència si així ho vol el poble. A grans trets, així és com ha anat el tema al camp independentista. Segur que em deixe coses, no és l’objectiu fer-ne un repàs exhaustiu. Però, mentrestant, què ha passat al camp espanyol? A Euskadi, ETA va abandonar la lluita armada i la crisi econòmica va afectar però ben poc al poble basc. Tot comtat i debatut Euskadi es troba en una situació privilegiada amb rendes i serveis per damunt la mitja de l’Estat i, com a conseqüència lògica, el PNB, un partit dretà tot i que nacionalista, no té el mínim interès que se li esvaloti el galliner i, vés per on, arriba a la mateixa conclusió que Podemos. Però, per què Podemos adopta esta postura tan casposa com és la d’exigir un referèndum pactat, etc.? L’anàlisi d’aquest espai polític és força més interessant. Neix arran les eleccions europees del 2015, com a conseqüència del 15M, amb un fort discurs social i de drets civils, un moviment que es cova al caliu d’una fortíssima crisi econòmica en un estat corromput fins al moll de l’ós. Podemos assoleix la màxima representació just quan la crisi ja sembla que està acabant, tot i que encara no. El PSOE està en la pitjor crisi de la seva història recent i els dirigents del PP passen més dies als jutjats que al Parlament. Però la crisi passa, la corrupció sembla que afecti poc o gens el PP i el PSOE recupera, tot s’ha de dir, inesperadament, el pols de l’esquerra, cosa que porta definitivament que Podemos comenci un lent però sostingut declivi. En sortir de la crisi i amb un PSOE recuperat, el discurs social ja no és suficient per a mantenir un percentatge mínim d’influència; llavors ha de decidir. Dóna suport al referèndum que Catalunya està muntant o opta per mantenir el conflicte territorial obert? Llavors fa com va fer el PP al 2006, opta per mantenir el conflicte territorial en un terreny irresoluble, bé que ho sap, però guanya temps, temps que necessita fins a la propera crisi econòmica on faci valdre de nou el discurs social. No tinc res a criticar. Hom és del tot lliure de triar l’estratègia que millor li convingui, però que ningú es done a engany. Els motius pels quals PNB i Podemos defensen un referèndum impossible de fer és per motius econòmics en el cas dels bascos i de supervivència en el cas dels de Podemos. Per tot això, l’1-O els catalans heu d’anar a votar en massa. Serà l’única forma de fer entrar en crisi el règim del 78 i els que ens quedem, ja s’ho farem per enderrocar les despulles del règim de la mal anomenada transició.
Bonaventura Casanova
