[…] vivió una noche sevillana / y el extranjero afirmó / mujere como la de Ehpaña / jamás las he visto yo. / Dijo nunca yo creí / que esto en el mundo existiera, / que Dios con su poderío a esta tierra tan divina, / tanta hermosura la diera / (Al estribillo): No hay más que una, / España no hay más que una, / ya lo puede usted decir / y el que quiera convencerse / que se venga aquí a vivir. / España no hay más que una!!
Durant una llarga època inserida en el franquisme, aquests versos integraven un pasdoble que les emissores d’aleshores radiaven amb constància pàtria.
Era de veres que, d’Espanya, no n’hi havia més que una. L’enginy popular glossava: «Tenim sort de tenir-ne una perquè si arriben a haver-n’hi dues…».
Bé. En moments complexos és quan els subjectes o les col·lectivitats es despullen de màscares, abandonen cerimònies i demostren la seua íntima i real naturalesa. És, precisament ara, l’instant ideal per a calibrar la densitat democràtica de l’Estat espanyol. Una part de Catalunya s’insurrecciona contra l’estabulació que pretén el govern del Partit Popular i l’star system que li dóna suport. És menester recordar que la major part del País Valencià ja fa anys que viu ajagut en una cort especial.
Però reprenc el fil que intenta lligar el text amb la díscola Catalunya. Allà en el fons a mi no m’agradaria que se n’anara. Allà en el fons. No obstant això, si repassem per damunt damunt els últims tres-cents anys d’història, sabrem els poderosos motius que justifiquen una sedició. Ho reitere: justifiquen. Només hauríem de posar esment en qualsevol dels elements que mobilitzen els mecanismes d’autoprotecció. Era necessària la immoralitat canallesca de vantar-se d’haver destruït la Sanitat Catalana? Doncs, com eixa, en podríem comptar milers.
D’altra banda, no és veritat que la democràcia estiga en perill: el que està en qüestió és fins a on arriba la voracitat d’un suposat estat de dret que busca la submissió total dels territoris no castellans. Perquè, no ens enganyem, els nacionalismes que fan por són els que se senten superiors i diuen que els nacionalistes són els altres. És el cas del nacionalisme castellà, que usurpa el corònim a Espanya. Pura sinècdoque. Eixe sentiment de superioritat –el supremacisme– actua com la madame que no pot controlar la pupil·la que tracta evadir-se de l’explotació física i moral.
El nacionalisme castellà que exclou els “altres” entre els quals em considere, és aquell que enceta l’espai esportiu emfatitzant la derrota del Madrid quan l’autèntica notícia és el triomf del Betis. No sé si m’explique.
En fi, malgrat la implacable, monocord i àvida maquinària de l’Estat, crec que és preferible perseguir quimeres de dignitat abans que instal·lar-se en el confortable jou de l’anuència suïcida.
