El conflicte plantejat a Catalunya és, objectivament, un fracàs de la política i, en particular, un fracàs del president Rajoy. Catalunya ha guanyat el reconeixement i el dret a ser escoltada. L’Estat deu cercar vies de solució, des del diàleg, tot procurant rebaixar la tensió emocional perquè, efectivament, això va de democràcia.
Més de 2 milions de catalans reclamen el seu dret a decidir, si més no des de l’any 2007, un moviment social multitudinari, transversal, incontestable. En la base d’aquesta revolució democràtica hi cal situar l’immobilisme polític i el Tribunal Constitucional, que l’any 2010, atenent el recurs del PP, invalidà bona part de l’Estatut d’Autonomia que havien aprovat el Parlament (2005) i el Congrés dels Diputats i que havia estat ratificat pel referèndum català de 2006. Després d’anys de despropòsits i d’atiar la catalanofòbia, el conflicte entre la Generalitat de Catalunya i el govern espanyol caigué en un diàleg de sords, en via morta fins l’1 d’octubre. Legalitat versus legitimitat social.
“La situació de Catalunya és un assumpte polític que necessita una solució política”, diuen els empresaris valencians o la Conferència Episcopal. En el discurs tradicional (legalitat, unitat) hi ha novetats: exigència de “diàleg, altura de mires i consensos”. El Financial Times advertia que “no és gens edificant enviar les forces de seguretat a perseguir urnes i paperetes (…) El temps de no fer política s’acabarà”. L’opció repressora té efectes inesperats, atès que vulnera drets fonamentals i genera alarma en la premsa conservadora: “Rajoy alimenta la crisi en lloc d’apagar-la” (The Times). Reduir a l’àmbit penal i policial la resposta a un conflicte polític pot ser una temeritat. Ramoneda explica que l’autoritarisme post-democràtic sobrevola les democràcies liberals, amb l’afebliment dels vells Estat-nació en el procés de globalització. “Amb uns governs cada vegada més reduïts a les funcions de seguretat i orde públic, la temptació de limitar progressivament drets i llibertats i reforçant-ne alhora la dimensió repressiva (amb l’amenaça terrorista com a coartada) és constant. I la impotència genera autoritarisme”.
“Convoque un referèndum i guanye’l, és la seva obligació”, diu el francès Le Monde. El govern espanyol ha respost prohibint el referèndum. Quin interès té Rajoy en fer de piròman de la crisi? Potser ignorància, o estratègia deliberada. “Puede ser estrategia o incompetencia, pero en cualquiera de los casos o interpretaciones, la actuación del Gobierno de España en este momento (…) es desconcertante, insuficiente, roza lo irresponsable y desde luego es merecedora de una firme reprobación” (El País).
Tanmateix, dos terços volen votar segons enquestes (3,4 milions). En condicions d’absència de violència, demà, dia 1 d’Octubre, allò més important no serà la qüestió ni les dades de participació i resultats de la pregunta, sinó la dimensió qualitativa: l’expressa voluntat ciutadana, esdevinguda subjecte polític, i la resistència de l’Estat, mostrant el caràcter autoritari, si no repressor. És ací on rau el fracàs, la derrota.
Reafirmar l’autoritat de l’Estat sense oferta política alternativa pot tindre conseqüències catastròfiques (E. Juliana). En 10 dies (17-27 de setembre) el protagonisme del fiscal de l’Estat ha fet créixer 10 punts la participació en el referèndum, segons l’enquesta de GAPS (Diario.es). 600.000 persones han passat de dubtar a participar, confirmant el que advertia Manuel Castells fa 15 dies: “La repressió indiscriminada generarà moviments de solidaritat en la població i en la política”.
A banda de la paradoxa de l’única via d’acció, la reactiva, hi ha la dimensió emocional del conflicte: la falta de respecte a tot un poble, el foment, l’extensió i la banalització de la catalanofòbia, com a caracterització negativa dels catalans. L’anticatalanisme ha estat una expressió subtil de racisme que pels anys ha arribat a normalitzar-se, quan es tracta d’actituds despectives i denigrants, són discriminatòries en funció de l’origen geogràfic, cultural o lingüístic. És una versió local de nacionalisme excloent, la qual cosa és intolerant en les societats democràtiques, obertes.
Els valencians comptem amb vincles culturals, històrics, geogràfics i comercials estratègics, tal com es recordarà el pròxim dimecres 3-0, amb la cimera pel corredor mediterrani. “L’anticatalanisme ha estat un mal negoci”, sostenia la patronal valenciana. Els veïns del Nord són els nostres primers clients i som els seus primers clients. Malauradament, la catalanofòbia ha estat una catàstrofe, tot i que ha anat penetrant socialment, amb normalitat, des d’una actitud permissiva, sovint entenent-la com una inofensiva mostra d’ignorància. Una ridícula i greu errada col·lectiva. L’endemà de l’1- 0 s’obre una nova etapa en la fractura territorial institucional. Parlem del model territorial d’Espanya. Com s’atendrà la demanda de diàleg? Siguem realistes: deixeu votar als catalans! Quines decisions prendran les Corts Generals? Des de la racionalitat i la legalitat, respectem la diversitat i garantim el dret a la igualtat. Més que a Barcelona, la pilota passa a Madrid. I la qüestió no és el finançament ni la política lingüística ni el corredor mediterrani, que també, sinó com es reajusta el sistema polític del 1978, per bastir un nou pacte de convivència i progrés per a varies generacions. I ací, els cinc milions de valencians tenim molt a perdre o a guanyar.
