Un valencià a Barcelona

3 octubre 2017 01:00h

Diumenge, 1-O, vaig estar a Barcelona per a seguir de prop el referèndum per l'autodeterminació. En principi vaig anar com un observador i acabí acreditat com a periodista en el Centre Internacional de Premsa. De manera simbòlica, haig de dir, perquè des que vaig ser acomiadat de manera abrupta de RTVV no havia exercit la professió, llevat de les col·laboracions més o menys humorístiques o satíriques que publique a aquest diari, a qui li done les gràcies, en forma d'Hòstia News. Hui, si m'ho permeten faré una crònica emocionada, gens irònica, del que vaig viure pels carrers, places i centres de votació de la ciutat.

Durant el trajecte en cotxe, ara un plugim suau, ara un aiguat intens més avant, i superant, no sense dolor, els continus i caríssims peatges que paguem valencians i catalans, escoltàvem les diferents ràdios, des de la SER –sí, la SER– fins a Catalunya Ràdio o Rac1. Allò que ens deien era una mica alarmant: intervencions brutals de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, intents de tancament de centres de votació i la inhibició i deixadesa de funcions (la SER dixit) per part dels Mossos d'Esquadra. No cal dir que l'angoixa i certa por ens anava envaint i ens feia encongir el cor. A ningú ens fa especial il·lusió que ens «suquen» algunes garrotades, tot i que només fora per rememorar aquella joventut llunyana en què ens apallissaven els grisos.

Però heus ací que el primer contacte va ser, si més no, decebedor: la plaça Catalunya mig buida, «ocupada» per desenes de persones amb banderes espanyoles i els sets de les diferents televisions a l'espera d'algun esdeveniment destacable. La primera impressió era «hauran soltat un misteriós gas mostassa, o similar, que ha fet desaparèixer els perillosos i violents votants independentistes?». No semblava una observació raonable, així que seguim camí cap a la plaça de Sant Jaume, segurs que aquest punt neuràlgic estaria ben atapeït de radicals intentant assaltar el Palau d'Hivern. Més incredulitat, només trobàrem guiris de totes les nacionalitats, amb majoria de japonesos, o això crec, a la recerca d'un souvenir del Barça, o del Real Madrid, perquè hi ha una Oficial Store de l'equip, inauditament intacta, sense que ningú li haja calat foc. Però no tot podia ser una normalitat pacífica i avorrida de diumenge, i pam... ens topetem amb una guia cubana enarborant la bandera estelada del seu país, al crit de Visca Catalunya i Cuba Lliure.

Establim una conversa amical, malgrat que li manifestem certes matisacions entre la Cuba i Catalunya lliures d'ara mateix. Bé, «inasequibles al descorajament» per no trobar els carrers i col·legis electorals encesos ens flama, ens dirigim a la plaça de Lluís Companys, on s'hi troba l'institut Pau Claris, del qual es diu que és un dels conflictius. Després ens assabentàrem que ací la Guàrdia Civil li va trencar els dits a una votant que s'hi negava a desallotjar l'institut. Llàstima! Havíem arribat tard una vegada més. Més decepció doncs, ha estat clausurat i tancat. Incredulitat total. De debò hui hi ha un referèndum per votar el dret a decidir?

Però el camins de l'observador valencià són inescrutables. De cop i tos ens trobem amb unes cues immenses en un centre escolar, a prop d'una preciosa església romànica –lamente no recordar el nom– i decidim demanar permís per a saltar-nos la cua i accedir per a fer-nos unes fotos amb les urnes, adduint que som valencians i que estem a Barcelona en solidaritat amb la seua lluita democràtica i pacífica. Fórem acomiadats amb emotius aplaudiments amb crits unànimes de «País Valencià, Països Catalans». Com que no hi havia policia, tot va transcórrer de manera pacífica. Insuflats d'un ànim que quasi havíem donat per perdut, ens en anem cap al Centre Internacional de Premsa que ha instal·lat una empresa privada com Mediapro, per a seguir la jornada electoral. Fent valdre la nostra condició d'experiodistes de RTVV, sense vergonya ni res, perquè no tots no n'érem manipuladors. El mateix Jaume Roures, un tipus proper i amable, ens avala personalment i podem seguir les compareixences que es van produint al si del Centre de Premsa. Tinguérem una estranya sensació per allò de poder exercir la professió, tot i que de manera simbòlica, atès que no tenim, de moment, mitjans audiovisuals públics on mostrar el nostre treball.

En conclusió, un valencià a Barcelona, amb tristesa pels ferits provocats per la «democràcia espanyola», que em sembla quasi un oxímoron, certa enveja pel que han fet els germans catalans i esperançats perquè aquesta porta mig oberta no se'ns tanque a nosaltres per molt temps.

P.D.: els meus companys de visita barcelonina són Manolo Ortiz i Rafa Cerveró.

next