Sempre hem de pressuposar que tot aquell que es dedica a la política ho fa sobre la base d’uns principis altruistes. És a dir, per un desig de millorar la vida dels conciutadans. En realitat, el polític, en el sentit lat del terme, és un ésser generós que sacrifica el seu temps i talent en benefici dels altres.
No obstant això, el panorama immediat ens mostra uns personatges que opten per fer una política exclusivament partidista i sectària. Tant és així, que trobar-ne un que encaixe en la definició primera resultaria una tasca tan difícil com qualsevol dels dotze treballs d’Hèrcules.
I on em porta aquesta introducció? Per què intente marcar un esquema moral abans d’abordar la qüestió nuclear del text? M’explicaré. A les pàgines 12 i 13 del Levante-EMV del dia 24.09.2017 apareix una entrevista que Julia Ruiz fa a l’eurodiputat Esteban González Pons. Cada resposta mereixeria un article, però el present ha de subjectar l’ímpetu i apaivagar els ardors amb aigua de la Font Roja. Deixaré, doncs, de comentar això que “[…] el catalán es tan español como el castellano” (una tesi de 500 pàgines), o “[…] una Cataluña independiente separaría Valencia de la frontera de Francia” (¡!). Bé, què podem esperar d’un partit les gònades del qual són capaces de fer passar el meridià de Greenwich per la Puerta del Sol i el Corredor Mediterrani per Madrid?
Però ara centraré el deure sobre l’assumpte de la política lingüística. Diu el senyor González: “[…] una cosa es defender el valenciano y otra cosa es ser fanático. Yo defiendo y quiero el valenciano, pero no soy un integrista”.
Si l’“homo hispanicus” tant defensa el valencià, com és que al llarg de vint anys en el poder el seu PP ha fet totes les maniobres possibles per a relegar-lo? I si tant estima la meua llengua (que no la seua), com acusa Marzà de fanàtic quan les úniques actuacions irracionals de “acoso y derribo” les practica el partit de la blanca gavina?
Tot i això, és ben legítim que les ideologies agrupen persones afins a una determinada manera de pensar que, al seu torn, estructuren un ideari. Si en les bases programàtiques figura l’analfabetisme com a requisit essencial, ja sabrà cadascú el seu interés i la seua tendència. La democràcia és així. No obstant això, si odien l’idioma, la cultura i el fet diferencial del poble valencià, que tinguen l’honestedat de proclamar-ho (la mentida en política hauria de ser severament castigada). Però és del tot intolerable que es vanten de fer defensa d’una qüestió cabdal, ja que han actuat i actuen en clau proterva i destructiva. Per això, entre les assignatures pendents que els impedeixen graduar-se en bondat, n’hi ha una que no aprovaran mai: l’ètica, que és, per cert, la regió sensible on resideix el do de la sinceritat i la facultat de la justícia.
