El lector disculparà l’autoreferència, però he de començar aquesta reflexió amb la citació d’un article que vaig publicar el juny del 2011. El títol era L’Espanya inviable. Tot i que no em puc vantar d’arúspex, l’actualitat em dóna una raó que pretenia esquivar (hauria preferit fracassar en el vaticini). En aquelles ratlles desgranava una sèrie argumental que comprenia camps bàsics per a la convivència pacífica. I no era tant una defensa de Catalunya com una síntesi realista de greuges que qüestionaven no sols les línies materials de l’economia, sinó el front intangible, però potent, de la llengua i dels símbols. El poder centralista, que jo creia –o voldria– equitatiu, tensa l’opressió sobre persones i béns fins a l’asfíxia financera i la incúria moral. És clar que el poder esmentat no calculà la resiliència de la meitat (+–) de la població catalana. Eixa ha sigut la causa per la qual l’Espanya castellana llança les còmplices urpes de les lleis pro domo sua al mateix temps que ocupa el territori amb els cossos de seguretat addictes. No obstant això, el desplegament de l’operació no es pot aturar ‘important’ efectius de fora: maniobra artera per tal d’involucrar la formació autòctona dels Mossos d’Esquadra en la dura repressió que s’albira. La malignitat del sistema queda palesa en vista del dilema que genera per raons d’estat.
Escric aquest text el dia 29 de setembre. En contra de l’opinió del poder, extensible a tots els mitjans de comunicació espanyols i algun quintacolumnista, crec que la via tenaç del referèndum –guanye o perda–, obri una via d’aigua en el corcat buc de la nau castellanista. De fet, el gran badall ja ha perforat les quadernes d’una nau que presagia la decadència galopant d’un sistema injust. Els valencians que encara ho volem ser hauríem d’estar a l’aguait. Que no ens deixen, una vegada més, baix taula.
