Per als demòcrates que ja tenim una certa edat ens resulta doblement trist tornar a vore i viure situacions polítiques que ja havíem vist en la nostra joventut i que, tal vegada ingènuament, pensàvem que ja no tornaríem a vore més.
Però aquests dies, a Catalunya, han tornat a eixir de les tombes, com a Thriller de Michael Jackson, aquells monstres que créiem morts: l’autoritarisme, l’assalt de les forces policials, les detencions de polítics de l’oposició, de funcionaris, la prohibició d’actes democràtics, la censura a la llibertat d’expressió… i la violència policial. És que no tenim cap policia o guàrdia civil capaç de dir: jo no carregue contra gent indefensa que sols vol votar pacíficament? Si ho hagueren fet, hui, a Catalunya, els farien (menys els feixistes) un monument, però no. Si haguérem llevat el color de les pantalles de la televisió ens hauria semblat un reportatge mil vegades vist del franquisme i és que quan la policia ataca la gent d’aqueixa manera tan brutal el govern que ho ordena ja ho ha perdut tot.
No hi ha cap país a la Unió Europea on s’hagen atrevit, en els últims quaranta anys, a fer el que el govern de Mariano Rajoy s’ha atrevit a fer a Catalunya, cap, però el pitjor és que ho ha fet sense fer res per evitar-ho, la qual cosa, al meu parer, revela a les clares que hi ha als cervells de qui ens governa a Madrid i de qui els dóna suport, dirigís o aconsella. Fan por! No hi ha dubtes sobre l’escola on han aprés. El següent seran les tanquetes i l’exèrcit? Estan neguitosos, excitats per fer-ho; la Legió per les Rambles! El deliri!
És evident, elecció rere elecció, que el Partit Popular a Catalunya mai no es menjarà una rosca, políticament parlant, per moltes hores que traguen a les televisions estatals els seus dirigents repetint el guió que els envien des de Madrid, no, i ells ho saben també, per tant, què tenen a perdre allí? Res, doncs a tirar per la via del mig i aprofitar la rancúnia que hi ha a la resta de l’Estat contra els catalans i catalanes per a reforçar-se allí on poden treure rèdit electoral de la seua imatge de partit protector dels interessos altiplans, perifèrics i demés que viuen d’eixe 18 per cent que aporten al PIB aquells malparits de la barretina.
Ja sé que algú podria dir: “Vaja quin egoista qui no vol que el govern redistribuïsca la riquesa llevant als qui més tenen per a repartir-ho entre qui menys té! A la qual cosa s’hauria de respondre: però, és que aquest govern fa o ha fet això alguna vegada? Si la crisi que tenim és precisament per haver fet el contrari!
No crec que hi haja cap partit en el govern a Europa, llevat de l’extrema dreta eurofòbica i hitleriana, que ara per ara puga tenir una estratègia política més funesta per al seu propi país que el Partit Popular. Però com que ací sembla que tot ho poden fer perquè tenen comprovat que malgrat els seus robatoris, estafes, crims, abusos i mentides tot li se perdona, doncs avant.. Perquè, què tenen a perdre? El que ni tenen ni tindran? Doncs, “a per ells!”, que és el que deien a alguns llocs quan la Guàrdia Civil i la policia pujaven als seus furgons per anar cap a Catalunya. Alimentar i/o explotar les rancúnies i enveges de ciutadans extremenys, andalusos, castellans i –com no!– valencians contra Catalunya és la brutalitat més gran que pot fer un govern i revela la verdadera ideologia política que l’inspira. Què fou el nazisme si no? El PP ha fet números i sembla que li ixen els comptes: el que perd a Catalunya ho guanya a l’Espanya rancuniosa i envejosa, la de les velles maneres, la de la vara i el crit, la de l’espenta i les dents serrades, la de l’ordene i mane, la de Fraga i Corcuera, la de Blas Piñar i Alfonso Guerra, la del “usted no sabe con quien está hablando”, la del “aquí se habla español”…
A Espanya s’ha perdut aquell antic sentiment arrelat a la terra, a un paisatge, a uns costums, que dugué Gerald Brenan a definir el territori, en la seua obra Laberint Espanyol, com el país de l’amor a la pàtria chica, que no és més que l’amor que sempre s’ha tingut a allò local i propi per sobre del conjunt heterogeni despersonalitzant, i s’ha substituït a la força per una ficció unitarista: el meu país és tan petit! Eixe és el país verdader de cadascú.
Ser demòcrata i estimar la pròpia terra torna a estar perseguit. Aquests dies estem veient el feixisme en plenitud insultant a Piqué per haver participat a un acte identitari, per exemple. Queda clar qui és aquesta gentola. El 1975, a Iribar, porter de l’Athletic Club de Bilbao i fins a 614 vegades també de la selecció espanyola, se’l va apartar d’aquesta per haver sortit al camp de futbol d’Anoeta junt amb el capità de la Reial Societat Kortabarria amb una ikurriña. Vist el que ha passat amb Piqué, és evident que «ells», com emfatitzava Fuster, estan on sempre, no han canviat gens i no cal esperar cap canvi i em sembla que aquell, d’una forma o altra, acabarà com Iribar. El fanatisme és així i per acabar-ho d’adobar el rei surt a les televisions criticant un govern autonòmic que, agrade o no, és legal i democràtic i, a més a més, sense fer fer cap al·lusió al necessari diàleg. No cap més estultícia.
Es podrà ser independentista o no, però el que no es pot deixar de ser és demòcrata i un o una és demòcrata si està dispost o disposta a posar sota la decisió de la majoria qualsevol tema que interesse socialment, siga el que siga, tan si és de gust com si no i acceptar el resultat, també, siga el que siga, i no pot dir-se demòcrata qui impedix que aquesta consulta es puga realitzar. No hi ha més! La democràcia és això i no altra cosa.
