“Colliu les roses mentre pugueu;
veloç el temps vola.
La mateixa flor que hui admireu,
demà estarà morta”
Robert Herrick
És festa. És 9 d’octubre. Als forns i pastisseries venen massapans en forma de fruites i verdures. El President de la Generalitat Valenciana lliurarà les distincions del nostre dia, farà balanç de l’últim any i ens esbossarà les seues propostes de futur. Eixirem als carrers i acompanyarem la Senyera fins al Parterre, on cantarem l’himne. Un dia excepcional en un país normal.
Fa poc més de dos anys, endevins i malastrucs preveien que el Pacte del Botànic tindria data de caducitat, que fugirien els inversors, que l’economia s’enfonsaria, que deixarien de vindre els turistes, que seria un període gris en la nostra història. Són els mateixos que permanentment volen confrontar, dividir, anatematitzar.
Passa el temps i passa ràpid i per açò les institucions valencianes se centren en el necessari, en l’urgent, en l’imprescindible. Amb audàcia, amb decisió, amb valentia i amb un sol objectiu: millorar la vida de la ciutadania i trencar les insultants desigualtats. Podran posar pedres en el camí, però les següents generacions de xiquetes i xiquets valencians dominaran valencià, castellà i anglès i ni un d’ells passarà tota la seua escolarització obligatòria en barracons. Hi ha més docents, millors escoles i menys alumnes per classe.
La sanitat valenciana no és territori per al negoci, sinó que alberga la garantia que es posen els millors mitjans diagnòstics per a detectar, tractar i intentar guarir les persones malaltes, encara amb els tractaments que no s’han generalitzat com el dispensat als malalts d’hepatitis C.
Els dependents senten que se’ls tracta amb justícia, que s’eliminen les llistes d’espera, que se’ls retorna allò que se’ls va llevar injustament, que troben una administració al seu servei sense maniqueisme.
El territori es protegeix al marge dels interessos privats, l’habitatge deixa de ser inaccessible i hi ha plans perquè es reformen habitatges per tal que siguen més eficients i es facilite la seua accessibilitat.
Es treballa amb audàcia per allò que és necessari, pel que és just, pel que és urgent. No hi ha res d’hiperbòlic, no s’enterboleix la societat amb somnis absurds i irrealitzables, es lluita per la transparència i per retornar la capacitat de decisió a la gent, no a les elits econòmiques, polítiques i socials. El temps passa, tot millora, però, és sempre insuficient, queda molt per fer i molt de marge de millora.
Si aconseguim el finançament just que mereixem i pel qual lluitem, deixarem de ser els més desiguals en una nació que ha d’aspirar a la igualtat de la seua ciutadania, respectuosa amb la singularitat dels seus territoris.
Entristeix descobrir que les democràcies també es poden suïcidar. Es comença a reduir la valoració de les polítiques públiques a qüestions emocionals. Es trivialitza la decisió col·lectiva i sembla que es vol reduir la democràcia a un parc temàtic.
Hui és dia d’orgull, de fortalesa, de reivindicació. D’intentar atraure qui no és com nosaltres, que dissenteix: l’inconformista, qui ens discuteix. És el dia de totes i de tots.
Les idees continuen movent el món. Hem apostat per elaborar polítiques audaces en un territori que no existia, el del consens entre afins. No hem de gastar gens d’energia a barallar-nos amb els nostres, no siga que ens en quedem sense per a fer front a l’adversari.
Fa uns dies s’ha premiat amb el premi Nobel de Física els treballs sobre les ones gravitacionals i podem imaginar que eixes minúscules deformacions de l’espai-temps poden arribar a ser tan fàcilment detectables com les ones causades per estels de neutrons, púlsars i altres cossos.
També podem somiar que les nacions s’acostumaren a resoldre pacíficament els seus conflictes, que estaran disposades a compartir la seua sobirania cercant l’efectivitat de l’assignació de recursos als qui més ho necessitaren, a exhibir les seues banderes alhora i sense confrontar-les amb unes altres, a cercar els amagatalls de les lleis per a canviar-les només per a millorar. Molt menys, que podem viure dècades de tranquil·litat des que uns comencen a entendre les raons dels altres. Gaudim del 9 d’octubre, i dels que vindran.
