L'hora valenciana

En la fase final del procés independentista de Catalunya hi ha un actor fonamental que ha estat el diari El País. Amb el pedigrí que li dóna haver estat un referent de l’esquerra política i intel·lectual no ha dubtat en prendre partit, legítimament, per l’unionisme i l’antiseparatisme català. Així, ha convertit els articles de la seua secció de “nacional”, els d’opinió, els d’assaig i investigació i, sobretot, els titulars en un gran altaveu de la seua postura. Així ha actuat de facilitador de continguts i d’arguments a aquesta esquerra equidistant que ha anat configurant-se en contra del govern de Rajoy i al marge del procés. Cal destacar l’article (de cinc pàgines!) publicat el 24 de setembre del 2017 titulat “Mitos y falsedades del ‘procés’”, on desgrana, ordenadament, els 10 motius del perquè de tot plegat. De perquè haurien de rendir-se els catalans insurrectes, s’entén.

A mi, per afició, em crida l’atenció el 8é: “’España nos roba’ es mentira”, on explica que aquesta “falsedat” la va posar en circulació el govern d’Artur Mas en 2012, que xifrava el dèficit entre Catalunya i Espanya en 16.409€, aproximadament un 9% del PIB català. Explica que uns economistes catalans havien rebaixat la xifra al 7,56% i d’aquesta calia deduir la part de solidaritat interregional deixant-ho en 5,12% i així la cosa ja es quedava en un percentatge més proper al 3,85% que, sense estridències, aporten les regions riques als respectius estats de forma federal. Continua explicant que els catalans de CiU en la seua versió més negociadora i amb més seny apostaren en el seu dia per un concert econòmic “a la vasca” amb una reivindicació del 4%.

L’article també critica la forma de càlcul triada d’aquest dèficit (hi ha dos mètodes i sis variants) i, clar, els catalanistes separatistes han triat la que més els perjudica en lloc de triar la que més afavoreix a Espanya. Com són de victimistes els catalans. Els espanyols no. Bé per no avorrir l’article continua parlant del mal moment en que es va fer el càlcul (crisi econòmica a Espanya), percentatges d’inversió estatal, prevista i executada, mescla el dèficit fiscal amb el comercial i acaba dient que una part rica de l’Estat, en un sistema tributari progressiu, té obligatorietat d’aportar més que Extremadura o Andalusia. I ací és on volia arribar.

Conegueu alguna “regió” espanyola que tinga una riquesa (PIB) per sota de la mitja estatal de l’estat que forma part i que haja d’aportar recursos a la caixa central? Jo us la presente: el País Valencià. Tranquil·litat, no vaig a fer ús de xifres, ja he contat a dalt que igual té. A Espanya igual li té l’economia i la matemàtica. O més bé no, no vol perdre una regió que fa aportacions netes a l’Estat com Catalunya, i no vol ni parar-se a parlar del finançament just del País Valencià. Per això qualsevol dialèctica que porte a parlar d’un finançament just va a ser ignorada. Ho podran despatxar en un fragment del 10% d’un llarg article en el moment àlgid de la mobilització i això serà l’argumentari del bàndol de l’espanyolisme anti-valencià.

Així que jo em pregunte si no seria hora que el País Valencià, si més no la part conscient del País Valencià, entrara en una dinàmica un poc distinta en la interpretació de la relació amb l’Estat espanyol. Demanar ara, 9 d’Octubre, #finançamentjust és un poc quedar-se curt. Espanya no està per la reforma, ni tan sols del sistema de finançament autonòmic, per injust que siga (recordem: estem per sota del nivell de riquesa i aportem per dalt de la mitjana).

Potser és l’hora, aprofitant la conjuntura catalana i espanyola, de dir la nostra. D’organitzar-se, de mirar cap al procés català i extraure’n idees vàlides per al nostre propi procés. Jo en tinc algunes en el cap: l’autonomisme no és la solució, l’Espanya federal ni arriba ni se l’espera, el finançament just, sense ser una prioritat de cap reivindicació independentista, no pot deixar-se de banda i l’Estat no va a sacrificar fàcilment uns ingressos com els que li aporta el País Valencià. El procés independentista no és cap moble d’IKEA que es puga muntar ràpidament a casa; necessita temps i maduresa, una revàlida d’un govern alternatiu al PP, com l’actual, que diginifique davant la ciutadania una altra manera de fer política és molt convenient, i el treball de conscienciació i d’autoidentitat del poble valencià hauria d’orientar-se, sense sentiments de culpabilitat, en contraposició a l’espanyol.

Un nou paradigma es va a configurar a Espanya; potser ha arribat l’hora valenciana.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat