És el que s’ha trobat a faltar, escandalosament, en encarar l’espinós tema de Catalunya, enmig de la pluja d’informacions no contrastades –o volgudament falsejades– de determinats mitjans i de l’exèrcit d’opinadors que s’han llançat com a bojos a desacreditar –quan no a insultar directament i amenaçar– a aquells no defensen les seues “idees” –ideologies més bé i totes a favor de la “legalitat”. A bones hores!
Fins i tot en els diaris i mitjans suposadament d’esquerres –o si més no, plurals–, fa de mal seguir la munió d’informacions “fabricades” en sèrie al respecte. Els articles d’opinió –calcats un de l’altre– no paren de defensar que la llei està per acomplir-la –que és veritat encara que parcial, perquè la llei està també per a adequar-se als temps actuals i a les situacions noves, afavorint la convivència i el consens. I ho repeteixen una vegada i una altra, amb la pretensió goebelsiana –més que desacreditada a hores d’ara– de fer-ho creure al personal. Altres comentaristes, però, s’ho prenen amb una nota d’humor i rebaixen la crispació en malfiar-se del ministre Zoido quan diu –sense rubor– que “també” els policies resultaren ferits (!) l’1-O en els altercats que generaren els mateixos antiavalots, quan agrediren brutalment els pacífics ciutadans –preferentment persones d’edat– que feien cua pacientment front als col·legis electorals, guarnits com anaven de cap a peus –amb casc, armilles, folrats de guata, amb guants i genolleres i botes per colpejar els agredits una vegada a terra –els tires d’un setè pis i reboten.
Benvingudes les notes d’humor, ni que siga per sobreviure a la riuada de despropòsits i falsedats que hem hagut de sentir fins ara –i que es multiplicaran els propers dies– i que avergonyeixen qualsevol. I tot en nom de la “legalitat”, of course!
