Tangibles i intangibles

Hi ha sèries de fets ideals que avancen paral·lelament a les dels fets reals. Rarament coincideixen. Els homes i les circumstàncies generalment modifiquen la successió ideal dels fets, de manera que sembla imperfecta i les seves conseqüències són igualment imperfectes. Aquest fou el cas de la Reforma: en comptes del protestantisme va tenir lloc el luteranisme.
Novalis. Moral Ansichten

[Aquest fou el cas de la Constitució, en comptes d’un nou Contracte va tenir lloc la Restauració, podríem afegir]

Tothom hi està d’acord. Res tornarà a ser igual. S’haurà d’escriure un nou Acord que s’adapte a la democràcia: escollir la forma de l’Estat i les relacions entre Territoris (alguns, Estats al seu torn). De l’actuació de Felip VI, la gestual i la lingüística, s’esdevé una conseqüència: serà l’únic a perdre la feina. Segur.

En tot aquest procés s’ha evidenciat que encara no saben (els partits d’àmbit espanyol) què és Catalunya. I això perquè mai s’havien plantejat que fos res. Res de diferent. Sí, es parlava una altra llengua que ensenyaven a les escoles amb més que una voluntat esforçada, excessiva, als ulls d’Espanya. Fins al punt que un ministre va decidir d’espanyolitzar els alumnes catalans. Quina animalada, si és que hom havia sentit parlar de Catalunya. Una altra cosa és que hagués sentit parlar de botifarrades. Segurament creuen que el "ja sóc aquí" de Tarradelles era un eslògan publicitari. Ignoren que des del segle XIV hi ha presidents de la Generalitat, amb l’única excepció imposada del període 1714-1933. Tarradelles no tornava, era a l’exili. Franco no va poder acabar amb la Generalitat. Que no és tampoc cap pícnic.

No crec que estiguen en condicions d'assetjar la Ciutadella. Europa no els ho permetrà. Altres regions del continent tard o d’hora faran el seu camí. I l’exemple que aquí s’impose, que no pot ser altre que el de l’acord, serà el conductor després. Ara bé, no renunciaran debades.

Políticament ni el PP ni el PSOE ni Ciudadanos seran altra cosa que vaporosa reminiscència a la Catalunya de demà, però no partiran sense fer soroll. Molt de soroll. Entre els tangibles hi tenen molt a perdre. Ja saben, tanmateix, que dels intangibles no en trauran ja mai més cap traça de vincle. S’ha romput la pertinença comuna. L’ideal s’ha desbaratat. El poble català no s’ho esperava, tanta violència. Havien assumit que s’ho haurien de guanyar, decidir, per bé que en cap cas havent-hi destrosses pel mig. N’hi haurà, emperò.

Un dia em mirava Granada la mora des d’un turó i un professor del País Basc em va preguntar com era que la meva tesi doctoral passava per nacionalista. Sorprès per com corria la brama li vaig contestar que jo tampoc no ho entenia perquè jo no me’n considerava. Senzillament no feia la lectura dels textos cinematogràfics de la República en la línia que el meu director de Tesi m’havia encomanat. Sempre m’ha tingut al cap, aquest darrer, com algú que lligava la seua existència al fet de parlar (i escriure) en català. A molta gent encara li costa d’acceptar que en puga haver que parle altra cosa que no siga espanyol, i, el que és més important, que mire també diferent. Aquesta Espanya que hem compartit no ho ha paït mai. D’això parlem. El crit de guerra "A por ellos" conté la ràbia, no per les botifarrades ni pels pícnics, sinó pel que representa parlar sempre a casa en català.

Aquests fets reals de les últimes setmanes han desvetllat que Catalunya no era un panxacontent que en tindria prou amb deixar-se acaronar pel règim. La idea va començar a diluir-se quan es va comprovar que Espanya (PP, Tribunal Constitucional, PSOE, Ciudadanos) no la tenia reconeguda com un actant real. Entre allò que es pensaven que era i allò que realment era –un subjecte polític– hi havia un abisme. I encara durarà molt de temps en l’imaginari espanyol la idea que Catalunya se’n va anar enganyada per uns pocs nacionalistes guerxos, que miren distint i malament. Que Espanya era una bona mare que ho va fer tan bé com va saber, fins i tot les violències finals. No entendran com de sobte es va convertir en un Estat independent, República. D’una tacada havia resolt l’enigma: fer versemblant allò que la Constitució de 1978 no va arribar mai a creure’s, un nou Contracte de bon de veres. Perplexos badaran quan comproven que Europa la reconeix més prompte que tard.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat