Després d’analitzar les negres perspectives que ens mostren els mitjans espanyols, és impossible que Catalunya assolisca la tan anhelada independència de la fèrula implacable de l’Estat. Tota la il·lusió que milions de catalans han dipositat en el projecte es veurà frustrada i causarà una depressió profunda. També és veritat que milions de catalans prefereixen la tutela de l’Espanya Una. No sabem quin hemisferi seria superior perquè no els han permés la llibertat de fer un referèndum oficial. Ara bé, a diferència dels valencians, és segur que Catalunya no oblidarà mai l’agressivitat d’un Estat en peu de guerra que venç sense convèncer. Per tant, els catalans que intenten protegir la seua identitat del setge intolerant que exerceix Castella, se’n recordaran. I escriuran, parlaran i treballaran com fan des de fa segles: sabent qui, què i com intenta obligar-los a renunciar al que són. També tornaran a patir l’obsolescència d’unes infraestructures miserables que farien riure al costat dels privilegis obscens regalats a Madrid. I cauran envescats, com els valencians, en les teranyines apegaloses d’una centralització nacionalista exacerbada per deliris d’insolidaritat manifesta.
Ah, el poder omnímode, omnipresent i omniscient de l’Estat insensible i superbiós!! Quina desgràcia haver de suportar la bel·ligerància de falses supremacies legitimades sobre el tremp de les espases!!
Però eixos catalans que es despertaran d’un somni mirífic submergint-se en la rutina d’una realitat constrictora, mai, mai no oblidaran el tracte dispensat.
I nosaltres? Nosaltres… sin novedad en el Alcázar…
