El bou brau d'Osborne

17 octubre 2017 01:00h

Mentrimentres els germans del nord, farts de promeses incomplides, d'entrebancs de tota mena, lluiten pacíficament, heroicament, per la independència, altres, ací, al País, també farts, lluitem per la subsistència, tractant d'aconseguir-la, com deia la dita, "fent-nos de mel i menjant-nos les mosques" mitjançant la reivindicació de la igualtat, ni més ni manco. Així ens va i ja veurem.

Igualtat de coneixement i d'ús, per part de tothom, pel que fa a l'altra llengua oficial, la qual és, segons resa a la Constitució, d'obligació saber. La nostra se la passen pel folre, perquè la nostra no ho és. Igualtat amb altres territoris d'inversions en infraestructures concordants. Igualtat, de la mateixa manera, perquè un finançament compassat possibilite la prestació de serveis bàsics als valencians, sense dèficits estructurals finançats pels préstecs del FLA que ens resten autonomia, augmenten el deute i no faciliten el nostre creixement.

Però, bé ho saben a l'altiplà, on el govern actual, els successius anteriors haguts també, impassibles, ho consideren impossible i inadmissible, perquè la igualtat afavoreix la llibertat i, enllà de pensament unívoc, no estan per la faena, doncs emmirallant-se a l'espill els ix reflectit l'inefable bou brau d'Osborne, imprés sobre "la roja y gualda", proveït dels considerables atributs de força per tothom coneguts.

A pesar de la notòria desigualtat, els botiflers d'ací, representats per la irritable i irritant, per les seues idees, és clar, Bonig, critiquen el discurs de Ximo Puig del 9 d'Octubre, en declaracions que recull Europa Press, el qual, de vegades, es fa de mel i se'l mengen les mosques, perquè al seu parlament va reivindicar la modificació de la Constitució, en allò que pertoca al model territorial, perquè es reconegués un estat federal. Ja hi veurem com, quan i les prerrogatives que de la promesa aireja el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez.

Bonig, com deia, retreu Puig indicant que "havia desaprofitat el moment històric per a reivindicar la Comunitat dins del projecte nacional que és Espanya", ja que al discurs "no n'hi ha ni una sola paraula sobre la unitat nacional ni ninguna tampoc sobre el projecte nacional, sense el qual no es pot concebre la Comunitat". Jesús, Maria i Josep. Amén. Encara més: "En un dia com el 9 d'Octubre d'enguany, en què els valencians, com la resta d'espanyols, no poden deixar a un costat el que està passant al nostre país". Més caldo? Una altra tassa: "Aquesta Comunitat ha estat sempre lleial a Espanya, treballadora i reivindicativa –agua para todos– i el PP segueix creient i defenent eixa doble ànima que té la Comunitat, dins d'ella i dins del projecte nacional que és Espanya".

En una mostra de manipulació política i de la història, amb una barra que causa espant, hom haurà de confiar que no ho llegisca cap xiquet. I segueix la irritant Bonig lamentant que, al discurs del President de la Generalitat, no s'hagués dit tampoc "ni una sola paraula sobre Espanya" en el dia que se celebra el nostre autogovern i institucions, les quals vénen de la Constitució, i la Constitució reconeix la sobirania nacional". És a dir, nacionalista i manipuladora Bonig, el 9 d'Octubre no se celebra l'entrada del rei en Jaume I a la ciutat de la Balensiya mora, la qual van rendir el 28 de setembre de 1238?

Més encara, senyora manipuladora, o potser també neòfita en història, la Generalitat no fou instituïda, arran de la Diputació del General, el 1362? No va esdevindre estructura temporal el 1404? No va ser consolidada per les Corts del Regne, sota el seu auspici, el 1418? No va ser reformada el 1419, 1439, el 1510... i abolida el 1707 pel Decret de Nova Planta del primer ignominiós Borbó del cap per avall de Xàtiva? On era, llavors, senyora Bonig, "mi querida España, esta España viva, esta España muerta. De tu santa siesta, ahora te despiertan versos de poeta. Dónde estan tus ojos, dónde estan tus manos, dónde tu cabeza", que cantava la malaurada i censurada Cecília?

Pobreta Espanya, tibada pels nostres impostos i governada pel govern reaccionari del senyor Rajoy, el partit del qual, el PP, de la mateixa manera que el de la senyora Bonig, ha acudit farcit, presumptament, no fos la cosa, de diners de procedència irregular, per la qual cosa són encausats, a votades d'ací i d'enllà, des de fa anys i panys. Govern que no nodreix de diners i deixa morta la Llei de Memòria Històrica, que manté contra la Llei a Franco i José Antonio Primo de Rivera al Valle de los Caídos i que entrebanca la retirada de noms de carrers feixistes per part dels ajuntaments. Partit que promulga decrets declarats per la justícia d'inconstitucionals cinc anys després de l'amnistia fiscal, que per justificar-se manté que es va enganyar de procediment.

Un partit del qual formen part inefables com l'exfalangista i cínic polític Rafael Hernando, qui diu dels familiars de soterrats a les voreres de les carreteres i foses comunes que sols se'n recorden d'ells quan hi ha subvencions. Un piròman com García Albiol, pseudo-Trump, espanyol i de discurs polític xenòfob, que carrega contra mahometans i romanesos, o aquell altre piròman de discurs amenaçador, Pablo Casado, qui va dir fa ben poc que Puigdemont acabarà com Lluis Companys.

Prossegueix, a més a més, recalçat pels partidaris explícits de l'aplicació a Catalunya de l'article 155, més papistes que el papa, com els joseantonianos de pro, Rivera i Arrimadas, secundats si fa no fa pel PSOE, així com per "l'estadista" Felipe González, ex-Isidoro, esdevingut ara príncep de les portes giratòries. Pels girondins Alfonso Guerra i Joaquín Leguina, l'aristòcrata José Bono, intel·lectuals llibertins, políticament hiperactius, de la talla i caire de Fernando Sabater, o Sánchez Dragó, o del Nobel dels revisters del “coure”, posat a xerraire populista, en Mario Vargas Llosa.

Acabe versos per tal de no plorar, d'airejar-me el nas, els bronquis i els pulmons a punt de rebentar com una cigala, perquè açò és el conte de mai acabar. Versos de Marc Granell. Antologia poètica. “Els nostres autors”, editat per Bromera, al poema “Redreçament”:

Aquet poble és un poble que camina infinit les dreceres de marbre que un dia inventareu. Aquest poble se sap ja un poble i rebenta el silenci amb ulls i coltells altíssims. Aquest poble és un poble que us haurà ben mort.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next