Són necessàries les desfilades militars en "festes nacionals"?

El dia 12 d’octubre de cada any, a més de ser el dia del Pilar, és la festa de la Hispanitat, i l’única celebració visible d’eixa jornada, a banda d’estar en roig en el calendari, és la desfilada militar. El periodiste i escriptor Isaías Latorre, en l’article publicat en la web de la Cadena SER titulat¿No hay otra forma de celebrar el 12 de octubre?, pregunta si no hi ha una altra manera, més imaginativa, de realitzar eixa celebració. Jo també ho pregunte. Latorre obri l’interrogant de “si és una desfilada militar l’única forma possible de celebrar la festa d’un país que ja celebra, per cert, el Dia de les Forces Armades”. L’esmentat articuliste prosseguix: “Ja sabem que és la tradició i que altres països, des de la França il·lustrada fins a l’impresentable règim nord-coreà, ho fan. Però les tradicions estan per a adaptar-se als temps i mai és roí ser pioner”. Assenyala també que “l’Estat pareix hereu d’èpoques en què el poder polític, el militar i el religiós convivien en amalgama”. I conclou reivindicant alternatives a eixa forma de celebració i que “l’únic que falta són ganes de buscar-les”. A mi no em pareix malament que les forces armades espanyoles, o de qualsevol país amb exèrcit, celebren el seu dia (el propi de les forces armades) incloent desfilades o parades militars, que tenen la seua vistositat i colorit, però no en un dia de celebració (nacional/estatal/federal) que, en el cas espanyol, hauria de ser representatiu de tota l’Espanya diversa, d’andalusos, asturians, castellans, catalans, gallecs, valencians, etc. Per cert que la data del 12 d’octubre (abans es deia Dia de la Raça) no té res a vore ni representa la idea d’unió ni la realitat d’eixa Espanya diversa. Més prompte és representativa de ressonàncies imperials, de conquistes colonials, de domini sobre pobles i de desfeta d’identitats, mar enllà. Enguany, a més, ha servit per a fer reviscolar divises i lemes innecessaris i despertar dimonis que molts volem adormits en el son dels “(in)justos”, perquè això que el rei i el Ministeri de Defensa (el de les armes, antany, de la Guerra) abanderen el “orgullo de ser español”, en el dia de la festa ‘nacional”, de 2017, em pareix com allò de “más ‘madera’... que és la guerra”. I quanta bandera per tot arreu..!, gualda, quadribarrada, estelades (amb blau i sense). Les exhibicions de força, en tots els sentits, i les banderes, que són draps, servixen per a dividir, mostrar supèrbia, arrogància; per a ofendre, humiliar i confrontar forces. Però totes, incloses totes les que ara tan profusament veiem, només haurien de servir per a hissar-se davant dels pòdiums de primer classificats en esdeveniments esportius. I, en tot cas, que en les desfilades o parades militars, encara que siga en segon terme, també estigueren les senyeres, la ikurrinya, la verdiblanca andalusa, etc., i també el “pendón de Castilla”, dit això amb tot el carinyo i l’humor del món. I no estaria gens malament que en la pròxima desfilada-parada militar s’invitara tota l’assistència a brindar amb xampany català (i valencià també).