A través de les teranyines màgiques que capta el telefonet, m’arriba un vídeo. Toni Cantó va teixint una eloqüent oratòria en la tribuna del Congrés dels Diputats. A través d’una dicció exquisida, una fonètica esplèndida i un timbre vocal acusadament dramàtic exposa una sèrie de reprensions sobre la inanitat d’un ministeri del govern. Inanitat sobre què? Sobre un assumpte crucial en el devenir dels pobles i la seua identitat individual i col·lectiva. Diletant entusiasta com sóc en tan alta missió pedagògica, m’ha semblat una peça magistral i exponencial de la formidable i rabiosa acció nacionalista excloent en la qual radica l’esperit fundacional del seu partit. Efectivament, acusa amb duresa les activitats docents pel fet d’intentar tapar l’hemorràgia que la voracitat indiscriminada d’un estat amenaça amb desintegrar identitats i cultures. Cultures i llengües que impedeixen la gran i última meta programada al caliu del nacionalcatolicisme. (Les parles diferents del castellà no són assumides com una riquesa sinó com un escull que cal dinamitar.) D’altra banda, és veritat que algunes pràctiques que denuncia –si són autèntiques– em semblen reprovables i ho admet. Però també és una realitat que al senyor diputat res no li dol que l’idioma i el poble agressor estiga a punt d’assolar els darrers bastions de la dignitat secularment ofesa.
A mi m’agradaria saber quin país defensa el senyor Cantó. El meu, no! No, perquè les mesures que proposa presagien la desaparició d’una civilització que jo estime i ell menysprea. Per tant, què defensa el polític/actor? La maquinària brutal d’un estat fagocitador de cultures no castellanes? No deu ser que tracta de consolidar una ocupació física i mental sobre un país innocent i inerme a la vora de l’agonia?
La intervenció contundent del congressista per València (¡¿?!) demostra que no en sap ni les beceroles sobre el tema candent que sembla desllorigar-li el somni absorbent d’una Espanya granítica, insensible, indissoluble i indivisible. Esparverat per l’escandalosa ignorància exhibida davant la perpetració d’ignominioses mesures absolutament punibles, li aconsellaria revisar la metodologia que condemna. Com creu que el País Valencià ha renunciat a ser el que és? Mitjançant el judici crític? No. Els factors desencadenants de renúncies adoptades per amplis sectors socials s’inscriuen en els sistemes didàctics, mediàtics i universals que són possessió exclusiva de l’estat. Són precisament les pràctiques adoctrinants les que el senyor Cantó retrau directament a un ministre i indirectament a la classe docent de certs territoris díscols. Quin mal que fa veure un xiquet o una xiqueta dibuixar sobre el pupitre el mapa de Catalunya, del País Valencià o de les Illes Balears! Com ens fereix la fibra íntima escoltar o llegir una història que interfereix el gran projecte polític i religiós! De manera que els mestres alliçonen els alumnes en l’estima al seu país. I què? No és eixe un dels propòsits primordials de l’escola i de l’ensenyament? Mentre els programes s’elaboraven a major glòria de la pàtria espanyola, ¿no eren vehicles transmissors de coneixements esbiaixats definidors d’un espai alhora que incrustaven idees indelebles en la tendra ment dels infants? Quantes generacions de valencians han sigut víctimes de maniobres nacionalitàries a través de l’escola que els segrestava la pròpia nació? Quants ciutadans dels països de parla catalana han assumit un relat espanyol castellanista absolutament fals? Per això algú haurà d’explicar al diputat amb quins dibuixos omplíem nosaltres les llibretes i quines cançons entonàvem a l’entrada i a l’eixida de l’escola, inclosa la hissada i l’arriada de la bandera. I el camp no es limitava a deformar la història pro domo sua, sinó a conculcar un dret sagrat com és l’ús de la pròpia llengua. Sí, la sostracció, minorització i desprestigi de l’idioma és una tasca castellana amb la finalitat de reduir-nos. Així que “la España asimilada” (segons el mapa editat a principi de la segona meitat del segle XIX) només fou possible mitjançant el furor de les armes blanques, del foc implacable, del dispositiu legislatiu, dels organismes educatius i dels missatges emocionals. Ara toca aniquilar els darrers bastions que barren el pas a la uniformitat, segons el galant.
D’altra banda, el senyor Cantó no sap què és sentir-se humiliat davant de la poderosa, violenta i omniscient ideologia de la Falange Española. Recorda el lector allò de la dialèctica de los puños y de las pistolas? Bé, ja m’agradaria que el meu argumentari fóra història passada, antiga, obsoleta. Però lamentablement continua ben viva. Per això el senyor Cantó, ja que no és possible que siga l’epígon, esdevé el continuador/difusor de les idees nacionalcatòliques que no han mort mai. Si en algun moment semblaven superades per la història, només romanien en estat letàrgic fins que la seua formació política les ha despertades. Cal no confondre’s: el partit Ciudadanos no naix a fi de millorar el benestar de les persones, regenerar la política o mamprendre un procés de justícia social. El partit del cor de les tres banderes només tracta de consagrar la messiànica tasca de destruir qualsevol obstacle que pose en perill el veritable objectiu: España, Una, Grande y… Prietas las filas, recias, marciales, nuestras escuadras van…
En conseqüència, els qui ens trobem immersos en les postremes trinxeres intentem defensar el llegat cultural d’una legitimitat històrica que els exèrcits del senyor Cantó volen silenciar i fer estelles. Ho consentirem?
