El “macho hispano o hispánico”, espècie endèmica de gran part de la Península Ibèrica, es caracteritza per posseir un cervell d’unes dimensions semblants a les de les rates de claveguera; també, per xisclar i udolar quan intenta imitar els éssers humans (amb els quals conviu molt sovint) en la seua parla, i per fer ostentació contínua dels seus genitals. Sol enarborar banderes del més tenebrós passat, no sabem si per a intimidar els seus adversaris o per a vèncer-los d’un atac d’hilaritat.
Entona cants militaristes amb dubtós sentit artístic i, per algun motiu desconegut –no sabem si instintiu o psicosomàtic– alça el braç –sempre el dret– amb la mà estesa per avall com si comprovara la direcció del vent.
L’activitat intel·lectual més complexa que se’ls coneix és la d’assistir a partits de futbol per tal de fer l’haca i demostrar-hi que la tenen més grossa que ningú… la veu, volem dir.
Alguns científics els emparenten amb l’homo sapiens sapiens, cosa difícil de demostrar i, fins i tot, de creure. Alguns altres, però, sostenen que, més aviat, podrien ser el resultat d’una involució de l’homo burrus, homínid o una cosa semblant, que habità la Terra fa 500.000 anys i que tenia una gran habilitat per a bramar i pegar coces a qualsevol que passar pel seu voltant; tot i que la majoria de la comunitat científica s’inclina per pensar que els seus parents més pròxims són les granotes de sèquia.
A l’espera de noves investigacions que ens aclarisquen aquest enigma de la natura, continuarem informant els nostres lectors.
PS: Hem pogut saber que les granotes de sèquia ja fa temps que no s’hi parlen. Estan molt ofeses i avergonyides per culpa dels científics que les han relacionades amb estos individus. “Deuen ser el producte d’alguna mutació genètica”, afirmen compungides.
