And what did I amount to, once the official version gained ground?
An edifying legend. A stick used to beat other women with.
Margaret Atwood, The Penelopiad
I què vaig esdevenir tan bon punt va guanyar terreny la versió oficial?… Una llegenda edificant. Un bastó amb què colpejar altres dones. (Nota: Totes les traduccions són meues)
Dissabte farà cinc mesos del diumenge en què dos monyicots que no coneixia de res i son patètic pare, tots tres tan indígenes com jo –que quede clar–, van començar a burlar-se de mi i a insultar-me en llengua local i espúria, sense més ni més, mentre passejava tan tranquil·lament per voreta mar, a la platja del meu poble.
Dissabte farà un mes d’un dia terrible, un dia d’aqueixos que no s’obliden, un dia de sentiments contraris i complementaris: por, ràbia, pena, fàstic, impotència i dolor, molt de dolor, compacient… Tot, en quatre hores. Camí de l’estació del Nord assabentar-me, de colp en sec, que tretze dies abans, mentre era fora, al carrer Sueca de València, un malànima va assassinar i esquarterar un més que conegut: l’Albert, de Xeraco, el meu perruquer equinoccial, un tros de pa amb el somriure sempre a la boca… I noranta minuts més tard, justament a l’estació de Sueca, patir els amenaçadors improperis i l’assaltament insultant d’un altre depredador malànima, al llarg d’un eternal quart d’hora, sense que ningú moga un dit i sense poder fer-hi res tret d’intentar conservar la calma per evitar que els vilipendis a crits d’un desgraciat mitja merda que es creix denigrant tota dona que en gose alterar l’hegemonia amb la seua simple presència esdevinguen un mal major, com ara que em trenque la cara o alçar-me del banc on sec i clavar-li’n una que li pose els collons per corbata.
Dissabte farà vint-i-set dies d’un altre jorn esgarrifós, tenyit de roig encés d’ira, a Barcelona, en què porres, mans enguantades i bales de goma es prengueren a dents impedir que vots referendaris entraren dins d’unes urnes de plàstic.
Dissabte farà dinou dies que, aquissada pel búnquer barraqueta de sempre, una gossada d’elements d’extrema dreta sense morrió va imprecar, intimidar i escarnir els participants en l’anual manifestació del 9 d’Octubre de València –sobretot les dones–, un pacífic acte reivindicatiu al qual no vaig poder acudir per raons mèdiques. Tant fa; el record del flaix del llustre de la porra dels ‘grisos’ fregant-me la cara, durant una de les concentracions dels primers anys de la falsària transició, continua posant-me la pell de gallina.
Dissabte farà deu dies que un ardat d’ultres armats amb carasses halloweenianes va assetjar, a sa casa i en presència dels fills, un càrrec públic electe valencià; novament, una dona.
Són només uns quants exemples, personals i/o públics, de la brutal cultura de la violència, de la violació, que impera en la societat actual i que molts neguen. Tant és el tipus d’insult; són els de sempre –”gorda, lletja, puta, vella…”–, ni en això són originals. Ja ho sabem: totes les versions oficials parlen la mateixa llengua, la del vencedor.
La cita que encapçala aquest article d’opinió pertany a una novel·leta, The Penelopiad (Penelopíada, 2005), de Margaret Atwood, una recreació del mite de Penèlope, narrat en l’Odissea, la modèlica esposa de la tradició patriarcal que durant vint anys es mantingué fidel al marit absent; una revisió que me n’ha fet recordar una altra, en aquest cas de la caiguda de Troia que explica la Ilíada, la novel·la The Firebrand (La torxa, 1987), de Marion Zimmer Bradley. Imprescindibles totes dues, al meu parer, o, si més no, entretingudes.
Doncs bé, en la Penelopíada, Atwood cedeix la paraula a l’esperit de l’esposa exemplar per excel·lència, la qual comparteix protagonisme amb un cor de dotze esclaves també mortes: les dotze criades que Telèmac, obeint el manament d’Odisseu, va matar, després d’obligar-les a apilar els cossos dels morts al pati, llavar el terra i netejar les taules i les cadires brutes de sang; però, en comptes d’acoltellar-les per l’esquena, com son pare li havia ordenat, l’aprenent de mascle els va llevar qualsevol esquitx de dignitat penjant-les en filera d’una soga.
Recordem el ‘mite’ (cant XXII de l’Odissea). En tornar a Ítaca, després de vint anys d’absència, Odisseu, ajudat pel fill i dos servents, dóna mort als pretendents de Penèlope –més de cent vint, netament– i també a dotze jovenetes que durant els darrers deu anys hi havien sigut violades, repetidament, perquè formaven part del botí a què aquells aspiraven. En la Penelopíada, la raó d’aquestes darreres morts l’aporta el testimoni de la mateixa Penèlope durant el judici al seu espòs, gravat en vídeo per les criades: «El que va obrar en contra d’elles, en la ment d’Odisseu, no va ser el fet que les violaren, sinó que van ser violades sense permís. […] Sense permís del seu amo». Així és: «És una imprudència situar-se entre un home i el reflex de la seua intel·ligència», ens adverteix. Violència genèrica, sí; però com sempre, en femení, pitjor.
El sistema patriarcal té moltes maneres d’adoctrinar en els paràmetres androcèntrics que l’alimenten i n’asseguren la supervivència, molts mecanismes de control per mantindre les relacions de domini i subordinació: bé directament, marcant territori des del bressol, mitjançant constrenyedores modes i complements, o a força d’humiliants missatges publicitaris de tot color, opció i religió; bé a través de sicàries que, sent-ne conscients o sense voler, fan de bastó d’altres dones amb el subliminal missatge que ja sabem de memòria: sigues submisa, obeeix i calla. I, per a les díscoles que s’atreveixen a no fer el paper que tenen assignat, el correctiu que els violents més s’estimen: llenya i insults, sense vaselina, que la ‘lletra’ amb sang entra. “Així aprendran!”
És la xacra de sempre, la violència que els éssers humans exerceixen sobre els seus semblants per intentar demostrar que no en són, de semblants, sinó inferiors. I no és biològica, sinó apresa. I la solució per desfer-se’n continua sent la mateixa: educació, cultura i respecte a la diferència.
Prosseguim. Cap al final de la Penelopíada, ens assabentem que Odisseu s’ha encarnat en molts altres mascles en el transcurs dels segles. «Ha sigut un general francés, ha sigut un invasor mogol, ha sigut un magnat a Amèrica, ha sigut un caçador de caps a Borneo. Ha sigut una estrella de cinema, un inventor, un publicista». Us recorda quelcom o algú?
Supose que més d’un/a ha pensat en una campanya ara ‘de moda’, el moviment #MeToo (#JoTambé), una iniciativa impulsada fa més de deu anys per Tarana Burke, tot i que ha cobrat actualitat fa poc, arran de les denúncies per assetjament, agressió sexual i/o violació de més de quaranta dones contra el productor Harvey Weinstein: la punta de l’iceberg. Perquè així sembla ser la vida si naixes amb vagina. Malauradament i mentre les coses no canvien, al llarg de la nostra vida totes estem –hem estat o estarem– exposades, en major o menor mesura, a algun tipus de violència sexual o sexista, encara que siga a un nimi “Això ara no toca, nena”.
Bé, despús-demà, dissabte, hi ha una manifestació contra el feixisme i per les llibertats, a les 18 hores, a la plaça de sant Agustí de València. Allí ens veurem.
