És ja un lloc comú afirmar que Rajoy i la seua política ha fet pujar i més que doblar el percentatge de catalans i catalanes partidaris/àries de la independència de Catalunya. I, certament, el president del govern espanyol hi ha contribuït molt, segurament més per omissió, menyspreu o indiferència que per acció explicita, a eixe ascens de l’independentisme. I, ara, després de l’empresonament dels Jordis i l’aplicació del famós article 155 de la Constitució, més encara. Però Rajoy no ha obligat ningú a fer-se independentiste/a per molt que haja sigut col·laborador necessari, i, probablement, seguirà sent-ho. Deuen haver-hi altres “causes”, “raons” o “motius” per a eixa eclosió independentista, que en pocs anys ha passat del 15/20% a més del 40%, com “l’Espanya ens roba”, la crisi pertinaç, la corrupció, la il·lusió que la independència ho solucionarà tot, etc., i també l’artificiosa visió d’identificar l’Estat i Espanya, en general, amb Rajoy i el PP i la dreta centralista, quan això és, en gran part, fals. És cert que, com diu Josep Borrell, “a Espanya la barrera mental és insuperable. I, a Catalunya, la tossudesa, superior a la manya”. Però a pesar d’això, Espanya no és monolítica, té porositat i permeabilitat. Entre molts altres casos, quan s’establí l’estat de les autonomies, quan el mateix Aznar parlava català en la intimitat, etc. En tot cas, mudar d’ideologia o de posició ideològica, encara que siga conjunturalment, per mor de l’actuació del contrari polític que governa, demostra feblesa i escassa autoestima en les conviccions ideològiques i polítiques pròpies i prèvies. Que Rajoy siga, encara que en part, inductor de mudances de pensament polític, no diu molt a favor de la solidesa ideològica i política de qui haja experimentat l’esmentada mudança.
El catalanisme desperta simpaties en l’esquerra
El catalanisme sempre ha despertat simpaties, en major o menor grau, entre la intel·lectualitat espanyola, incloent la catalana com a espanyola que formalment/legalment és, i entre l’esquerra i el progressisme en general. I això perquè eixos grups ideològics (en què m’incloc) han considerat, amb tota la raó, els demòcrates catalans companys aliats contra el feixisme, l’autoritatisme o el centralisme i a favor de la democràcia i la llibertat, del cosmopolitisme, de la modernitat i, també, aliats pel seu reconeixement identitari. I, en el cas valencià, amb més motius inclús, molts ens hem considerat còmplices del catalanisme, per demòcrates i progressistes. I esperem continuar així. Però una cosa és la simpatia que sempre ha despertat (i desperta) el catalanisme i una altra cosa és el projecte independentiste, auspiciat per una part de la dreta conservadora i corrupta catalana, amb el concurs, com a coartada necessària, d’una part de l’esquerra del Principat.
Un altre lloc comú, ara, en certs sectors de Catalunya, és estigmatitzar com a “fatxa” el que no és independentiste/a, per la qual cosa tots els demòcrates o tots els d’esquerres han/hem de donar suport, necessàriament, a la independència catalana. Però jo crec que ser d’esquerres no casa bé del tot amb una adscripció o militància política independentista en un país europeu i democràtic. I Espanya, amb les imperfeccions que es vullga, ho és. Ni Catalunya és una colònia o territori oprimit ni l’Estat espanyol una metròpolis tirànica i opressora, per moltes manques de reconeixement de la diversitat espanyola que tinga. Que en té. Poden haver-hi independentistes d’esquerres, però opine que, més prompte, la bandera de l’esquerra és la dels valors universals, la dels drets humans, la de la llibertat en totes les vessants, la de la justícia social, la de la solidaritat, la del dret al treball i a l’habitatge, la del suport als pobles oprimits, la de la defensa del medi ambient i la sostenibilitat, la de la igualtat i la llibertat de gènere. També la de defensa de la cultura i la comunicació universal, i la del suport a les cultures i llengües marginades o minoritzades, com el nostre cas. L’esquerra, majoritàriament, ha sigut internacionalista i poques vegades (o cap), en contextos democràtics, de pau i llibertat, ha sigut aliada de la dreta per a una secessió, i menys d’una dreta tan corrupta, tan retalladora de drets socials i tan reaccionària com la del presumpte estat opressor, com és el cas de Convergència Democràtica de Catalunya, ara PdeCat o Partit Demòcrata de Catalunya.
“Espanya ens roba”
D’altra banda, l’argument que ha fet pujar exponencialment l’independentisme és que “Espanya ens roba”, que Catalunya dóna més que rep. És cert, però no en l’exagerada dimensió predicada pels independentistes. Josep Borrell i Joan Llorach, que no són espanyolistes de Chamberí, precisament, en Los cuentos y las cuentas de la independència desmunten les falsedats d’eixa hipèrbole. Però en qualsevol cas, Catalunya és el territori més ric d’Espanya. És lògic i just que, en alguna mesura, done més que reba. Com segurament ho fa Alemanya en el conjunt de la Unió Europea. I com està obligat un milionari, que la llei l’obliga a entregar, mitjançant impostos, més que rep en servicis, llevat que “independitze” el seu capital a Andorra, Liechtenstein, Suïssa o a altres paradisos fiscals, com qualsevol Bárcenas, Granados, família Pujol o el pare d’Artur Mas, per exemple. La independència de Catalunya pot ser considerada, per molts, com un acte de dignitat, de personalitat, d’identitat, però també pot interpretar-se com un acte d’insolidaritat envers altres territoris. Segurament, si el Principat estiguera en els territoris d’Extremadura o de Múrcia, no hi hauria independentisme, ni esquerra independentista, per molta identitat certa que exhibira. És eixa la solidaritat que abraça i practica eixa esquerra independentista? I quin és el programa social, diferent, del projecte independentista? Quin estat de benestar social, distint del que ara té Catalunya, oferix eixa esquerra? No el veiem enlloc. Molts d’esquerres, de Catalunya i de la resta d’Espanya, com s’ha publicat ben palmàriament i notòriament, esperem que s’imposen el seny i el sentit de la solidaritat, la igualtat i la fraternitat, conceptes ben arrelats històricament en la Catalunya global i especialment en l’esquerra històrica catalana.
