Mire per la finestra de la meva habitació de bon de mati. M’agrada la brisa en la cara després de rentar-me-la. Encara sóc en pijama. Hui és diumenge i m’abelleix llevar-me d’hora del llit per a preparar el desdejuni. Són les nou en punt i sonen les campanes amb un to relativament cridaner. Encara que a casa meva sempre hem viscut prop d’un campanar no tinc una especial relació amb elles. Tímidament, la gent camina pel carrer. Alguns veïns saluden i fan per tindre conversa, però reconec que tinc ganes de meditar.
Tot sembla tan silenciós que fa por. Ara que ja no visc al poble és quan més trobe a faltar els meus pares. Pense què estaran fent i amb una llagrimeta als ulls baixe les escales amb molta foscor. Encara no entra llum per la finestra del pati. Avui estic sensible. El diumenge és per a estar-ho. I encara que, malgrat tot, hauria d’estar tranquil·la, una sensació neguitosa recorre el meu cos.
Tan sols jo estic desperta, així que aprofite el moment de relax per a pensar amb els ulls tancats. Podria tindre tants pensaments com gats al món, però només un em lleva la calma. No vull, ni puc, permetre passar per alt aquests dies tan històrics que vivim. Podríem dir que formem part d’un moment clau? Tan sols el temps ens ho dirà.
A casa meva mai hem parlat de política. No perquè no ens agrade individualment, sinó perquè són temes que a casa no es toquen com a tal. Sempre hem sigut reservats en eixe aspecte i, encara que el tenim una mica en omissió, a l’hora d’explicar com van viure certs dies claus, com per exemple el 23-F, veig reflectida als seus ulls una ferida tan gran que, encara que haja passat molt de temps, no l’han acabat de tancar. En tot moment són conscients de les penúries que van passar, de la transició que van viure i de la situació global que van patir i la meva humil opinió és que els joves de hui en dia no estem apreciant com a tal el joc d’escacs que vivim a hores d’ara. Ens trobem en un globus confortable que en qualsevol instant pot esclatar i el que més ens importa és saber a quina festa sortirem dissabte. No dic que això estiga malament, és clar que no. S’ha de seguir amb la rutina, però també cal tindre constància que un dia algú va lluitar amb la seva sang perquè hui nosaltres tinguem eixe benestar. Però tinc la percepció que els drets dels ciutadans estan esquerdant-se, i encara així formem manifestacions com la d’aquest diumenge. No per a cridar a favor de la sanitat, educació, economia…etc. Què va! El que més em molesta de tot és que, mentre eixe mateix diumenge molts dels ciutadans feien un espectacle per a demanar “la unión de un país”, molts altres perdien la seva casa o el seu treball.
Diumenge. Canvi d’hora, però mirant la manifestació des de la televisió més bé crec que hem fet un canvi cap al passat. Tenia clar que estàvem endarrerits però no fins a tal extrem. Els mitjans de comunicació, sens dubte, són els que més por fan estos dies. Si jo no fos d’aquí simplement mirant els programes de màxima audiència tindria un cacau al meu cap increïble. Per una part, les poques vegades que he vist certes cadenes de televisió parlaven amb insults, induint els ciutadans cap a un estat de por i de conseqüències desagradables, magnificant i canviant al seu interès el tema polèmic. D’altra banda, d’aquesta cortina de fum surten altres temes a la llum poc agradables, com és una Espanya casposa i catòlica. Ara tothom és espanyol. Però, a més a més, aquests mesos a molta gent els han anat genial per a poder continuar agafant drets i dignitat de les arques de l’Estat a dues mans sense sortir perjudicats, perquè els mitjans de comunicació no tenen cap altra mirada que no siga la de Catalunya.
Veritablement, no sé en què acabarà tot el que ens està apunt d’esclatar a la cara. Feia molt que bullia i es fermentava l’estat d’odi i de patriotisme. No som més que uns ciutadans d’un estat ingovernable i sense un capità que tinga clar cap on ha de dirigir el nostre vaixell. No cal ser vell ni haver viscut coses per a saber que molts fronts queden oberts. Moltes ferides. Molts ferits.
Avui és diumenge.
Creixen els fills, el futur de la pàtria.
Carn de canó quan la pàtria ho demane.
Bella és la vida.
Estellés
