Potser necessitem d’una lluna enroglà i esperar que amb el temps mudarà.
Quantes dificultats comporta el fet de viure en el dia a dia els fets que marquen la nostra història. No sempre és fàcil allunyar-se de la realitat mediàtica que t’envolta per a analitzar amb coneixement de causa si en deus prendre part o no per una causa. Les situacions que provoquen fets tan important que amb el temps suposen fites històriques són difícils de veure amb la perspectiva adient quan són viscudes en primera persona per a analitzar-les amb calma i serenitat.
Potser que les generacions futures arriben a veure en els seus llibres d’història que a l’estat espanyol després de quaranta anys de dictadura el seguiren quaranta anys d’una democràcia emmarcada en una constitució que marcà una etapa de transició cap a la maduresa d’un estat que reconeixia els drets democràtics, les llibertats individuals i les decisions dels individus que construeixen i configuren les societats.
Un estat que protagonitzava l’evolució de l’Europa de les nacions cap a l’Europa de les nacionalitats. Un futur on se recorde la revolució catalana del 2017 com a element revulsiu per a avançar cap a una societat on els drets col·lectius de la gent del poble, de la gent humil, de la gent que fa poble, veïnat i barri eren escoltats i respectats.
Una Europa que possibilitava i demostrava que totes les sensibilitats i sentiments eren necessaris, una Europa que descobria que per damunt dels interessos de les empreses, de les multinacionals i de les sagues familiars estaven els de la gent que habitava els llocs. Una Europa que acceptava i potenciava el dret a decidir i gestionar-se des de la proximitat al ciutadà. Una Europa que des de la globalització interpretava que per a respectar millor el territori, per a atendre millor a la ciutadania, per a romandre en equilibri amb l’entorn calia fer una nova interpretació de la democràcia i mirar aquelles institucions que de forma ancestral s’havien autoorganitzat per a gestionar els recursos que els permetien sobreviure.
Una Europa plural, amb múltiples nacionalitats, força descentralitzada però ben comunicada i organitzada que fou mirall per a solucionar els conflictes d’Orient Mitjà, de l’Àfrica en desenvolupament, de l’Àsia en expansió i de l’Amèrica de les antigues colònies. Una Europa que aprengué a resoldre els seus conflictes per mig del diàleg i la pau per a demostrar al món que les armes no tenen cabuda en una societat que ha de ser pacífica i respectuosa en les diferents sensibilitats per a poder continuar mirant al futur amb esperança i albirar per a les generacions que vindran una esperança de vida.
Cada setmana que passa des del proppassat 1 d’octubre, cada dia que corre, cada telenotícies que visualitze, cada nota de premsa que llig, cada tweet o post al facebook em fa tindre la seguretat que, sens dubte, estem vivint un moment històric.
Independentment de les posicions que prenen els diferents grups polítics mire el procés com un moviment que retorna al poble, que aproxima a la ciutadania, que facilita a les gents que habitem aquesta terra la capacitat de decidir i això ha de ser bo per força. Sobretot perquè tenim clares proves que ens mostren com cartes vistes que eixe aproximació a una democràcia més propera a la ciutadania millora la forma en que els éssers humans ens organitzem per a compartir uns models de convivència que possibiliten el respecte mutu i el creixement personal ensems que busquen una regulació que respecte i protegeixi l’entorn, eixe medi natural que clama amb urgència accions de futur efectuades en un present que se’ns esgota com aigua en cistella.
Les societats comunals fundades en zones rurals han demostrat la seua capacitat d’autogestionar-se i regular-se possibilitant vies de preservació del seu territori alhora que milloraven de mica les possibilitats de creixement dels seus ciutadans i ciutadanes, sempre amb vies d’organització vinculades a processos de democràcia directa. En trobem exemples en algunes comunitats encara organitzades en la província de Lleó i que venen funcionant des del segle IX.
Al nostre territori, les comunitats de regants s’han organitzat de manera ancestral per a preservar un bé comú com és l’aigua, creant fins i tot entitats com el Tribunal de les Aigües, que hui per hui, és el tribunal més antic d’Europa, i que sempre s’ha regit per les seues pròpies normes, malgrat la ingerència de l’estat central i els intents de control per determinats polítics amb diferents interessos al llarg de la nostra història. Un tribunal, que també tria els seus representants per democràcia directa i del qual tots en sentim ben orgullosos i en el que mai consentiríem que vingueren a dir-nos des de Madrid o Brussel·les com ha de funcionar.
Dos exemples que mostren clarament que amb majors quotes d’autogestió i organització s’aconsegueix mantenir un entorn natural alhora que s’evoluciona cap al futur amb pas ferm i segur.
Aquests models poden estar darrere de l’històric comportament d’una societat com la catalana. El seu arrelament a la terra, la seua consciència de poble, el seu sentiment de país, potser està en gran part darrere d’eixa actitud emprenedora, d’eixa preocupació per preservar uns costums i una cultura, d’eixa necessitat de preocupar-se per fer créixer la seua societat cap al futur. I no sols mirant-se el seu melic, sinó emmarcant-se en projectes superiors que anaven més enllà de les seues fronteres. Com es va demostrar durant la transició, com es va demostrar en la construcció de la Unió Europea o com es visualitza en les diferents expressions del procés on s’ha dit per activa i per passiva que no s’està en contra de ningú, sinó que sols es pretén possibilitar majors quotes d’autodeterminació sense deixar de seguir contribuint de manera solidària a la resta d’estructures territorials amb les que s’ha compartit el passat i necessàriament s’ha de dissenyar el futur.
Potser l’elevada consciència ciutadana (que està darrere de les 260.000 empreses que continuen a Catalunya i que no comparteixen les 600 que han marxat, almenys en part) també hagi possibilitat que en Catalunya tant el PIB com el nivell de qualitat de vida estiga per damunt de la mitjana estatal i la mitjana de molts països europeus. Després de llegir diversos articles periodístics em quede amb la conclusió que és difícil asseverar que l’economia catalana patiria de manera irreversible amb una possible independència. Per altra banda, sí que resulta més fàcil pensar que la ciutadania catalana ha demostrat capacitat per a refer-se’n en més d’una ocasió, i que probablement amb el temps de nou tornaria a encapçalar els nivells econòmics que li permetrien assolir una situació d’avantatge social perquè al darrere continuaria estant un tarannà vinculat a l’esforç que comporta sentir-te part d’allò que defenses, creure’t allò i pel que lluites, esforçar-te i implicar-te en els projectes de futur que saps que van a beneficiar-te a tu i als teus.
Indubtablement a tots ens interessa propiciar aquesta cultura de convivència i protecció del nostre territori, de creixement respectuós, de ciutadania democràtica que coneix els seus drets i els seus deures. Ens interessa a tots els territoris que formen part de l’Estat, deuria interessar a les institucions estatals si realment els preocupa la vida dels ciutadans i no únicament la visió que ells deurien aprimar-se perquè els altres tinguen més cabuda, i deuria interessar sens dubte a una Europa de futur que deu créixer des de la base que conforma la societat, des dels ciutadans compromesos en el futur.
La vella Europa ha de tornar la mirada al poble, ha de deixar d’aplicar mesures que sols interessen a les grans multinacionals i possibilitar un canvi de rumb. Hem de passar la pàgina de les retallades en els drets, dels ajustos i restriccions. La vella Europa ha de demostrar al món que és possible la integració dels sentiments nacionals en una relació col·lectiva supranacional de la qual tots i totes ens sentirem part en sentir-nos escoltats i respectats perquè sols d’aquesta manera des del poble creurem que és possible una nova Europa que abandere un futur de progrés i benestar amb majors nivells de cohesió social, igualtat i drets per a la ciutadania i no sols per a uns quants.
