Fa ben poc que he pogut comprovar en carn i ossos, en primera persona, de primera mà, que la política no és el que ens mostren les notícies de la televisió, ni les de la ràdio. Ni s’aproxima a l’espectacle que ens ofereixen programes televisius més pròxims a l’emoció que a la informació. Fa ben poc he comprovat que la política és cosa que demana temps, una certa preparació, una miqueta de veritat, complicitats, paciència, formalitats i un saber aguantar les diferències i trobar els punts des d’on seguir bastint un camí, un posar-se en la posició de l’altra part. La política es fa en els espais que no apareixen en la televisió, i és més cosa d’encaix, d’aguantar i encabir, que de titular, espectacle i resum. La política es fa en les Comissions.
Fa ben poc vaig assistir, com a convidada i part interessada en la denúncia, a la discussió i votació d’una Proposta no de llei –una PNL– sobre la Dona i l’esport ciclista, que la diputada Rosa Peris, del PSPV-PSOE, va presentar el 20 de juliol del 2016 al Ple de les Corts Valencianes i que el 3 d’octubre del 2017 s’aprovà per unanimitat en la Comissió de Polítiques d’Igualtat de Gènere i del Col·lectiu LGTB. La PNL denunciava la discriminació que les normatives tècniques de la Federació de Ciclisme de la Comunitat Valenciana (FCCV) suposava per a les dones, perquè segons les seues regles els premis per a les categories masculines i femenines no eren igualitaris. En concret, els xics podien tindre premi si eren 1r, 2n o 3r, però les xiques només obtenien premi si arribaven les primeres. Gràcies a la PNL, la discriminació en els premis ja no serà possible i, encara més, les ajudes i subvencions públiques es vincularan” al compliment de la igualtat de tracte i oportunitat entre les i els esportistes”. Ni discriminació, ni diners públics a qui discrimine.
Ací paga la pena recordar que existeix una llei d’àmbit estatal, aprovada al Ple de les Corts Espanyoles, una Llei Orgànica, la 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i hòmens. Una llei que no és una llei d’anar per casa, perquè és una de les importants, una orgànica –que sí, que sí!, que són les de l’article 81 de la Constitució–, una que està relacionada amb els drets fonamentals i les llibertats públiques. En teoria, una de les lleis a les quals se li ha de fer ‘mooooolt’ de cas, perquè si no actuarà el Tribunal Constitucional. I ves per on, la del 2007 –sí, sí ja té 10 anys– és una de les lleis que més s’incompleix sistemàticament, una de les lleis que menys s’ha desplegat, perquè les lleis demanen decrets i reglaments, una de les lleis orgàniques més inexistent en la vida diària de la nostra societat democràtica. Democratiquíssima si fas cas del que diuen sobre l’aplicació del 155 en les televisions i les ràdios que podem veure i escoltar.
Eixa Llei orgànica d’igualtat efectiva entre dones i hòmens se li havia oblidat a la Federació de Ciclisme de la Comunitat Valenciana, fins que la meua amiga Patro es cansà de veure plorar Elena, la seua filla, perquè després de l’esforç d’una carrera s’havia tornat a quedar sense premi. I Patro protestà. Demanà ajuda. Ella i jo ens repetíem les paraules de la Llei orgànica com un mantra: “Es considera discriminació indirecta per raó de sexe la situació en què una disposició, criteri o pràctica aparentment neutres posa persones d’un sexe en desavantatge particular pel que fa a persones de l’altre…” El que li passava a Elena era el que la llei hauria d’impedir. Però vam aprendre que per a exigir l’aplicació de determinades lleis necessitàvem l’ajuda de la política. I de les dones que fan política.
La Comissió de Polítiques d’Igualtat de Gènere i del Col·lectiu LGTB de les Corts Valencianes està formada per 17 persones, 14 dones i 3 hòmens, de tots els grups polítics. En el debat sobre la PNL de l’esport, cada grup anà dibuixant el seu camí, allí sí que coneixien la Llei orgànica i sabien que no es respectava. La ponent, la socialista Rosa Peris, recordava que l’esport encara és un espai on la discriminació arrela i en les escoles esportives també, i no “podem tolerar cap discriminació a les xiquetes”. La representant de Ciudadanos ens recordava com de “necessari és promoure accions legislatives per a aconseguir la igualtat” i denunciava la no presència de les dones en les federacions esportives. La diputada que representava Podem-Podemos animava Elena, que presenciava atenta el debat: “Un pas d’una, un pas de moltes” i ens recordava esportistes com Judit Valero, una portera que reivindica que el futbol és tan femení com la gimnàstica rítmica. La diputada de Compromís exigia la visibilització de les dones als informatius d’esports i recordava que el que perjudica les dones perjudica tota la població; compartia una dada per a la reflexió, el 78% de llicències esportives corresponen a hòmens. Acabava la ronda d’intervencions, la representant del Partit Popular va dir: “Necessitem una societat més igualitària, l’esport reflecteix la discriminació que encara existeix en la societat; la Llei orgànica d’igualtat és el marc, tenim eines i les hem d’usar”.
Quan la presidenta de la Comissió de les Corts Valencianes, Llum Quiñonero, passà la PNL a votació i demanà formalment els vots a favor, Elena, la xiqueta ciclista que havia guanyat una batalla per a moltes, alçà el braç. S’havia sentit part d’aquella discussió, de l’engranatge de la política, i havia volgut participar amb el seu vot. Ella no és diputada; ni les diputades, xiquetes d’una escola de base. Unes i altres s’havien intercanviat els papers i, amb la força del debat i l’encaix de la política, la llei havia guanyat. Batalla vençuda, en un combat que no ha acabat.
