Trauma social... ara?

Des que aparegué el sobiranisme com a actor de la política catalana, els àugurs que habiten redaccions de premsa o tertúlies de televisió llancen auspicis apocalíptics. I hem de reconéixer-los la virtut d’encertar confrontacions excitades per la presència d’una ideologia que el nucli dur de l’Espanya no esperava. Per què? Perquè cal no oblidar que la “Gloriosa nación española ya estaba en la mente de Dios cuando creó el universo”, de manera que el moviment tectònic, la falla geològica cabrejada, ha clivellat la societat en dos blocs. Segons les prospeccions sospitosament unànimes dels “intel·lectuals” espanyols, l’anhel de llibertat de mitja Catalunya ha posat sobre el tauler un conflicte. I potser és cert. També és de veres que eixa meitat de la nació ha comés irregularitats que no m’han agradat gens. Imprecisions contestades amb foc reial i real. Però oblida l’insignificant detall que la dicotomia social no és un fenomen nou. Els que aplicaren –i apliquen– “el justo derecho de conquista” cavaren l’avenc segles arrere i ha romàs igual de profund i ominós des de l’adveniment dels Borbó. A què ve ara, doncs, esquinçar-se les vestidures per l’existència d’una fractura secular que, de nova, no en té res? És a dir, que mentre un dels blocs ha callat tot el temps refugiat en els angles morts de la història, la convivència era acceptada per tothom com a “normal”. I perquè el procedir submís de la part inerme era el paper que li tocava… segons proclamacions, decrets, amenaces, disposicions, etc. I és ara quan un gran contingent de persones es desperta d’un malson imposat, quan les veus dels harúspexs clamen per una tornada a l’estabulament anterior. Hem de tindre present que la falla esmentada té tres-cents anys i faig curt. De manera que els que vivien en la banda privilegiada i els que tractaven de sobreviure en l’altra deprimida tenien relacions cordials i amistoses humanament convenients. Ara, els il·lusos que creien haver guanyat hegemonies eternes observen astorats que el passeig militar i les falses supremacies poden acabar-se. És la reacció negativa que pot provocar la presa de consciència d’un mateix. És més, té efectes primaris no desitjats per als qui estan acostumats al domini sense rèplica. I és que la connexió radical amb una realitat que Espanya/Castella s’obsessiona a “reducir” ha exhibit una força invencible amb les mans lliures d’armes. Per això crec que arribat el moment crucial en què s’ha de jugar net.

La llàstima és que, mentre l’Estat castellanitzat ha exercit el domini total sobre Catalunya, no semblava haver-hi cap fractura entre els dos blocs al·ludits. Però si el domini esmentat canvia a l’altre costat, els clams es converteixen en veredicte de culpabilitat. Com s’han atrevit a qüestionar l’statu quo tan confortable per a una dreta que beu directament de les fonts del nacionalcatolicisme joseantonià? Que ho pregunten a García Albiol i a Alberto de Rivera… i no seria sobrer interrogar Pedro Sánchez sobre el particular.

No ens enganyem, el “A por ellos!!” i “Que viva España” no és una ocurrència festiva o lúdica i prou: són càntics de guerra. A més, els qui han gosat redreçar la història des de l’irenisme són qualificats de terroristes!!

Per cert, algú hauria d’explicar al portaveu del PP Rafa Hernando que els independentistes no solen passejar pels jardins del Liceu d’Atenes.

“Sin otro particular se despide humildemente de vuestra excelencia, cuya vida guarde Dios muchos años, su más rendido, inquebrantable y seguro servidor, éste que lo es”.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat