Il·lusos veïns –i germans històrics, culturals i lingüístics septentrionals–, ja heu escoltat els veredictes negatius i les condemnes hostils i contundents que ha fet la classe política, mediàtica i quasi hegemònicament popular de la resta d’Espanya. Esperàveu diàleg, negociació, pacte, comprensió o empatia per part d’un Estat que fa bandera del poder omnímode? Confiàveu en unes lleis promulgades per a perpetuar, precisament, el venjatiu Estat?
Des de la humilitat d’un harúspex de la postmodernitat, he examinat les vísceres de dues guatles, tres tudons i un voltor del Guadarrama. Els signes són evidents i parlen clar. Si mitja Catalunya vol viure dies fastos, haurà de seguir els comportaments que s’enumeren. En primer lloc, ha d’aprendre a dir que sí a tot allò que els benefactors els envien o els pispen. Si els envien unitats ferroviàries obsoletes per a l’àrea madrilenya, les acolliran amb el cap cot i el somriure adulador d’un servidor incondicional. Si les catenàries tenen cinquanta anys, no s’hi val establir comparacions odioses. En segon lloc, tindran el plaer de creure que formen part d’un Estat que els estima apassionadament. Tant és així que posa tots els mitjans a l’abast perquè no abandonen la Gran Patria Única. I si, en virtut d’eixe amor boig, perceben al tòs l’alé d’un Leviatan bardaix, es vinclaran en senyal de gratitud. A continuació –aquesta lliçó és importantíssima–, han d’esforçar-se a no pensar: el fet de pensar en llibertat és una arma autodestructiva de conseqüències imprevisibles. Els fets confirmen allò que anuncien els budells de les aus. Després, han d’abandonar tota iniciativa o tasca investigadora que explique fets d’un passat propi. Prou que saben que a l’Espanya dita democràtica només preval un sol relat en què Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears són excrescències prescindibles. En les entranyes dels ocells es poden llegir que aquestes passes ja han sigut assumides pels valencians, conducta que els eleva a un nirvana orgàstic. Dutes a terme aquestes senzilles recomanacions, només queda condemnar l’idioma de les mares i la memòria dels pares. Ah, i si pot ser, que mitja Catalunya s’afilie a Ciudadanos (no cal dissimular amb apòstrofs embrolladors) i l’altra mitja al PP. Els valencians hi eixirem guanyant: ja veureu com s’afanyen a reconnectar TV3 i Catalunya Ràdio a casa nostra.
