El proppassat diumenge 29 d’octubre vam poder gaudir d’un espectacular concert del Cor Madrigal de Benifaió i l’Orquestra Scelta Nuova. Sota la direcció del també algemesinenc Candi Escrivà es rendia homenatge al mestre Diego Ramón, fundador i ànima de l’Schola Cantorum d’Algemesí.
En entrar a la Basílica de sant Jaume, l’aroma de l’encens m’embruixà en un instant i, malgrat estar en un temple, l’encís guaità pel forat del pany en forma de premonició positiva. Potser per mi tot es conjurava en un moment especial, la pèrdua inesperada de la meua amiga Pepa (a qui dedique aquest article) em feia estar especialment sensible i aquest rèquiem arribava just el mateix dia de la seua anada per a acompanyar-la en el que sens dubte haurà estat el millor dels seus viatges.
El xivarri de la gent ocultava els nervis dels músics que ja es posicionaven en l’altar convertit en entaulat per a aquesta vetllada. La màgia de la nit de les ànimes, que estava al caure, em feia pensar que el moment era propici i, en sentir al cor elevar el seu cant fins al sostre de l’església, per a fer l’enèsima prova abans del moment final, vaig constatar que estava a punt de gaudir d’un goig per als sentits.
Des de les primeres notes del rèquiem se’ns traslladà el lament. La melangia expressada en la música s’enganxà a l’ànima en forma de pesada càrrega, a la manera d’un lent plor que guaitava entre les melodies.
La força del kyrie ens ajudà a sobreposar-nos mostrant-nos un passatge que ens encoratjava a suportar la duresa del camí que se’ns mostrava per davant, un camí ple de penúries, dubtes i incerteses.
Els forts s’expressaven amb una vivència que no deixava dubtes de les hores d’assaig i estudi que duien els músics i el cor. La música brollava de la gola dels cantants encisats per la vareta de les virtuts del director que es trobava davant del concert més important per a ell, per jugar en casa i retre honors al seu mestre. Mentre es creava la música de forma subtil i prodigiosa, els gairebé cinquanta membres del cor es movien al ritme d’aquesta amb una suau dansa compassada i alhora diversa que feia aletejar dolçament les carpetes que tenien entre les mans.
La intervenció dels solistes venia seguida de nou per l’aportació del cor que semblava interpretar el crit silenciós d’Eurídice que sols ressonava en la ment d’Orfeu quan ell creia que ella el cridava des de l’inframón perquè la rescatara de tan malignes companyies.
El diàleg dels solistes amb els instruments de nou aportà uns instants de calma i reflexió que donaren pas a un cant que era una pregària sentimentalment expressada amb emocions contrariades que semblaven anar de la ira a la calma.
En arribar al final del passatge dels Dies Irae i la Lacrimosa més famosa i fugissera, la màgia de la música va fer bategar els nostres cors creant-se una invisible teranyina amb els músics i el cor se’ns enlairà dels nostres seients com en un efecte hipnòtic.
Conscients de la nostra insignificant capacitat ens aclamarem de nou a l’oració per a buscar la llum enmig de la foscor a través de les harmonies creades pels músics i les músiques. Les melodies guiaren el nostre trajecte com adalils en mig d’una torbada tempesta expressada en els càntics en forma de cànon, que creixia i disminuïa amb suma facilitat i experta habilitat, reforçats de manera magistral per una línia de metalls que resultava fonamental.
Amb la dolçor de les flors banyades per la rosada, l’aflicció i el penediment es veien sovint copsat per la ira que semblava aparèixer cada vegada amb menys intensitat fins que la inquietud semblava assaltar-nos de nou recordant-nos que la lluita encara era possible, que el dolor no havia d’apagar l’esperança fins a l’instant final.
L’exaltació a la divinitat retornà els somriures enèrgics als intèrprets del cor per a donar pas a un passeig primaveral conduit pels solistes que ens guiaren a través de verdes praderies tacades de precioses roselles. El sol semblava il·luminar-ho tot en la justa mesura perquè cada color mostrara el seu millor to i les melodies ens traslladaren la suau dansa d’una papallona que feliç elevava el seu vol per a donar peu que el cor cridara a tota la natura que es mostrava als peus del més alt dels éssers celestials.
Però la fi estava escrita i les harmonies ens dugueren de nou la resignació, la conformitat i la satisfacció de saber quina era la justa mesura, el domini d’allò que tenim a l’abast i res més, que no és poc. Tot seguit, un moment de pau, un instant de calma que de nou es veuria sobtat per la inquietud que comportava adonar-se que encara et queden somnis per complir, reivindicacions per les quals lluitar i projectes per acabar.
Però, sens dubte, la pena més gran, el dolor més inhumà, la pitjor de les tristeses ens arribava en reconèixer que amb la mort ja no podríem veure les persones que estimem, que no podríem perdonar de nou, ni estimar amb cos i ànima. El cor, coneixedor d’aquest desig i delerós per assolir la pau, acabava el seu ritual dansant de nou de forma compassada mentre filtrava la música que corria per dins per a fer-nos arribar un sentiment que ens amerava de cap a peus.
En arribar el final, la joia, l’aplaudiment, el reconeixement, la satisfacció, els somriures compartits entre públic i intèrprets fou el baròmetre que definí que l’èxit havia estat assolit i que les llargues hores d’estudi i assaig, els moments de tensió i concentració, els dies de preparació i planificació havien estat profitosos per a fer-nos gaudir una vegada més de la màgia de la música, l’art de la felicitat.
Dia de Tots Sants del 2017
