Que el mateix dia que el Tribunal Suprem d’Espanya condemnava els components de la Mesa del Parlament de Catalunya a penes de presó, la Universitat de Salamanca homenatjara a Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, amb un honoris causa, fou pura coincidència. Més coincidència encara, que el tal doctorat fou de dret –en un Estat, l’espanyol, que se’n diu “de dret”, però que practica un autoritarisme postfranquista, sense rubor. La (pen)última de les coincidències fou que, en el seu discurs d'”agraïment”, Juncker condemnés els “nacionalismes” –quins nacionalismes, però, l’escocès, el cors, el macedoni, el català… O l’anglès, l’espanyol, el francès…?– com a verí d’Europa.
Llàstima que no enumerés –una vegada posats– quines són les “virtuts” esgrimides per la superposició d’estats insolidaris que composen la UE: democràcia real per a tots els territoris i pobles d’Europa?; generositat i compensació envers els països perifèrics més empobrits?; acolliment als milers de refugiats, procedents de règims autoritaris, als quals la mateixa Europa dóna suport?; intermediació en conflictes sagnants, com ara l’ocupació del poble palestí?; aposta per la conservació del medi ambient i contra la depredació dels recursos naturals dels països tercermundistes? O encara es pot afegir alguna “virtut” més a una tal Europa que tanca els ulls davant de l’agressió antidemocràtica i immoral –física, econòmica, mediàtica, diplomàtica…– d’un tal Estat “de dret” com Espanya?
