Un passeig amb Isabel Clara Simó i el seu professor de música

La seua lectura ha estat com una lleugera caminada al capvespre entre la frescor de la primera rosada de tardor.

Potser siga perquè sovint analitze les coses des de la mirada de mestre. És una percepció que apareix de forma inconscient, ja em passava quan veia els meus fills jugant de menuts, quan vaig tindre el primer cadell a casa, i també em succeeix amb altres experiències viscudes. També m’ho comentava no fa massa temps Sergio, amb qui compartisc la voluntat de fer escola i de formar la ciutadania a través de l’esport, quan em recordava les meues paraules expressades temps ençà... “De tot allò que ens passa, aprenem”.

El cas és que amb El professor de música d’Isabel Clara Simó m’ha passat el mateix i he trobat en aquesta novel·la un conte preciós amb el qual explicar que malgrat que tots semblen iguals no és més que una aparença compartida. En el fons del nostre cor, en la nostra ànima, habiten diferències subtils o enormes que possibiliten una diversitat que encara no percebem, un coneixement que ens falta aprendre a comprendre i acceptar.

El professor de música és un relat acurat, escrit en un exercici de tècnica laboriosa i precisa, amb combinació d’estructures textuals diverses, amb trencaments en el fil temporal argumental i una expressió que sovint és pura poesia inserida en el text narratiu:

“Dona: canta.

 I una veu bellíssima, pura com aigua viva, aguda com el solc dels patins sobre gel llis, bella com un esguard d’amor, potent com l’abraçada d’un gegant, forta, rítmica, harmoniosa, vibrant, canta els bells mots d’Isaïes 35, 5-6.

..........

Quan s’apaga la darrera nota, l’aire de l’església és sòlid, i les mirades, estatuàries, i els ulls de tothom estan entelats de llàgrimes. Hi ha un silenci profund, com a l’interior del mar. Hi ha unes goles seques, lligades per l’essència de l’ànima d’aquelles criatures que acaben de sentir com sona la veu de Déu." 

Un relat elaborat a base d’un treball lent, meticulós, complex, meditat, artesanal, delicat i preciosista en la forma que embolcalla tot un grapat de principis, anàlisi, percepcions i interpretacions de la vida des d’un prisma ben allunyat dels principis més clàssics i ortodoxes de la societat.

La caixa de música es converteix en l’objecte del desig d’uns i d'altres però resulta ser un objecte especial. No tots i totes podem veure’l. Únicament els qui tenen les percepcions més sensibles per a captar i sentir l’art poden gaudir quan l'observen i uns pocs privilegiats i privilegiades podran fins i tot obrir-la i veure el seu contingut, que conté la bellesa absoluta, el trànsit més espiritual, la il·luminació mística.

La curiositat, eixa motivació innata que probablement habita en el nostre cervell més primitiu o que almenys la retroalimenta segons algunes investigacions, de manera que contribueix al creixement de l’hipocamp i del nostre cervell emocional. L’expectació desenfrenada i imparable, el captivament, la curiositat –com deia abans–, du els personatges a sentir-se fascinats per la possibilitat de descobrir el contingut de la caixa. Un objecte que des del mite de Pandora contenia tots els tresors que cap ésser humà poguera desitjar mentre romangués tancada i que, precisament pel fet de la curiositat, quan fou obert tan sols va poder retindre l’esperança després que les virtuts s’enlairaren per a quedar-se en el cel dels déus deixant per als humans tan sols la lluita contra els mals.

Totes dues, caixa i curiositat, són els elements palpables, coneguts, identificables amb els quals l’autora traça el rumb d’una trama que té com a protagonista un professor de música ben peculiar. Per a mostrar-nos que  igual que no tots els personatges poden gaudir de la contemplació de la caixa i menys del seu contingut, tampoc tots podem veure i comprendre la realitat de la mateixa manera. El professor de música és un bruixot? Un amant apassionat? Un traïdor? Un mentider? Un prodigi fet persona? Un àngel? Un dimoni? Cap d’ells o tots ells? Ell tan sols vol estimar, però la seua forma de voler, la seua manera d’expressar-ho no és comprèn, no s’entén, no es comparteix i, a la fi, veu que el seu cor és trencat igual que Violeta en la famosa Traviata.

Una història d’amor entre iguals i entre diferents amb molts principis i valors expressats de format literal i deduïts entre línies que Isabel Clara Simó condueix de forma magistral inserint referències a obres musicals, de manera que demostra, una vegada més, l’estreta relació que existeix entre la música i literatura, entre la literatura i la partitura. Dues arts i dues ciències que es retroalimenten mútuament com dos amants delerosos, com diria Vicent Andrés Estellés, que es necessiten l’un a l’altre per a envellir de la mà mentre s’acaronen en les nits que la soledat i la melangia et sovintegen per a trencar els moments d’il·lusió i alegria que com una flor de primavera voldríem contemplar a cada instant, dia rere dia.

Un goig per als lectors i lectores que vulguin endinsar-se en aquest paradís teixit de belles paraules, de precioses textures i captivadores escenes que recomane encoratjadament alhora que felicite a l’autora per haver estat capaç de crear una obra per la qual va rebre el guardó del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians ben merescudament.

Vos desitge salut i somriures en la tardor del 2017.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat