Les gavines del País, unes cagandanes?

16 novembre 2017 01:00h

Com sabem, el pròxim dissabte 18N, al cap i casal, hi haurà una altra manifestació reivindicativa per un just finançament, per unes inversions proporcionades, per la condonació de part del deute, provocat essencialment per la manca crònica i indecent que hem estat patint els valencians durant anys i panys. Fent-nos una idea, per cobrir despeses bàsiques hi ha una mancança de mil cinc-cents milions d'euros anuals. A l'acte, convocat inicialment pels sindicats CCOO i UGT, s'han afegit un bon nombre d'entitats civils, d'associacions empresarials i la majoria de partits polítics amb representació a les Corts, inclosa, qui ho anava a dir, la dels "Ciudadanos naranjitos".

Una demostració quasi total de transversalitat tan sols impedida per l'absència del PPCV, la qual cosa no ens hauria d'estranyar, ja que les gavines del País són les paradigmàtiques representants del més pur servil i denigrant botiflerisme, a més perquè són, com diem a aquestes terres, unes monumentals cagandanes, és a dir, aquell que aparenta activitat i energia, però no fa una altra cosa que destorbar mentre dissimula, així mateix, que és dèbil de caràcter. En roman paladí, molta palla, però de forment ni un gra.

Cal dir que Bonig, fent ús del patriotisme-servilisme que la caracteritzen, amb baves incloses, demostrant que les gavines són unes cagandanes, anirà dimarts 15N davant de Montoro a Madrid. No és la primera vegada per semblants motius, a banda de per fer mèrits perquè la nomenen candidata a presidenta de la Generalitat, que encara no ho és, amb traïdoria política vers els valencians. Després, conjuminats, manifestaran tots dos allò que els parega, tot pel bé d'Espanya i nostre.

Llengua de destral, Bonig, que es llança contra el govern de la Generalitat, contra els convocants, contra tothom que no pense com elles, contra els participants de l'esdeveniment reivindicatiu del pròxim dissabte, enlaira que no són temps de reivindicacions darrere de pancartes, que calen negociacions amb el Govern Central, per això i pels pressupostos. Per allò de la pancarta, amb més morro que cara, ella i la molada ja havien anat al darrere d'una, brandant banderes, polseres a més del que calgués, amb crits de "a por ellos" a Barcelona, perquè la unitat d'Espanya era, adés i ara, en perill.

Un perill que ningú se'l creu perquè com pot ser creïble si Espanya compta amb el recalcament del Rei, de tot l'aparell de l'Estat sense exclusions, dels partits polítics dinàstics, de l'UE, de l'OTAN –explícitament dels amos d'ací, els EEUU– i tot el Panto de Sevilla, de la caverna mediàtica i del mateix Deu Nostre Senyor, així com de 145.000 membres de la policia i de la Guàrdia Civil, 120.000 soldats i de la immensa majoria d'espanyols i, important, dels creditors del bilió d'euros, als quals a hores d'ara els deuen diners? Dit això, un servidor deixarà ací, tot seguit, algunes coses i xifres que em sobten, també per si algú no les recorda, respecte d'allò que reclamarem el dissabte 18N manifestant-nos. Perquè tot siga dit: Ja n'hi ha prou.

El deute total valencià al 30 de juny d'enguany se situa en 44.975 milions d'euros, essent aquesta comunitat de veïns la segona de l'Estat respecte del PIB per capita, amb major deute. Comparant la xifra en la de tot just fa un any, s'ha incrementat en 1.806 milions. Del 78,72% del deute total, és a dir, de 35.405 milions d'euros, és creditor l'Estat, essent així mateix la segona autonomia amb major deute. Cal dir, per acabar d'arrodonir aquest apartat, que el 1996 els socialistes deixaren un deute de 2.750 milions d'euros, xifra que el 2015, quan se n'anaren les gavines, era de 42.003 milions. Com el modisme diu, blanc i en botella.

Segons diuen els experts encarregats d'estudiar la nova llei de finançament, particularment Francisco Pérez Garcia, catedràtic de la UV i director de l'IVIE encarregat d'estudiar la nostra, a un article que podeu llegir sencer, publicat en el diari El País titulat "Condonaciones de deuda, ¿en ningún caso?", del 16 d'agost proppassat: "Si no hi ha una condonació del deute, és difícil que les comunitats més endeutades poguessin tornar una altra vegada als mercats i recuperar una autonomia financera real". Afegeix Pérez García: "Per eixe motiu, convé valorar adequadament les causes de l'endeutament, destriant aquells dèficits públics deguts a un excés de despesa, dels de baixos ingressos". No cal dir que nosaltres som del segon cas. Tot ve perquè alguna altra autonomia ha argumentat el deure moral de fer un quitament general, sense tenir en compte que hi ha autonomies més endeutades, per ésser discriminades en els seus ingressos. Clar i ras, una altra vegada, nosaltres.

Per tal de donar solucions a l'enorme endeutament, independentment d'allò ressenyat adés, respecte la discriminació d'ingressos i el fet d'haver un quitament, s'hauria de reestructurar la resta resultant, allargassant els venciments i adequant els tipus d'interés baixos als marcats pel Banc Central Europeu. Així, subratllen els experts que perpetuar la injustícia que representa l'infrafinançament i amenaçar durant les pròximes dècades la sostenibilitat de l'estat del benestar en certes comunitats, impedint que les seues prestacions foren similars a les restants, és no reconèixer les conseqüències dolentes.

Amb la finalitat que les comunitats poguessin respirar oxigen, els seus comptes hauran de resultar viables i atractius per als mercats, mostrant solvència per poder pagar. Per a ser-ho hauran de tenir capacitat de generar ingressos i cobrir les despeses, a més a més de suportar les càrregues i venciments dels seus deutes, una vegada esmenats.

És necessari considerar, diuen també els experts, que les causes de l'endeutament de les autonomies de règim comú –la nostra– són perquè el deute es va triplicar de 2009 a 2016, fonamentalment per la caiguda d'ingressos tributaris. I no, com diuen els detractors partidaris d'una centralització, per l'excés i balafiament de les despeses, tot i que les horroroses retallades que afecten els serveis bàsics, encara es pateixen.

De moment, però, sembla que les gavines prefereixen no condonar, segurament perquè d'eixa manera ens tenen agafats pels atributs essent creditors del 78,72% que representen 35.405 milions d'euros del deute. A més a més, els números, com el ferro, son agres i antipàtics, el 18N al cap i casal. Per a llevar-se l'agror, per a despertar-nos i perquè recuperem memòria, versos al poema "El meu País", de Marc Granell. Antologia poètica. Editorial Bromera. Els nostres autors.

"El meu país és un país menut on per no cabre no cap ni un didal de memòria. Es posa a recordar i els records se li n'ixen de seguida per totes les bandes, es vessen en el mar brut i oliós d'un oblit enterc i dur com una mort antiga".

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next