Dues visions de la identitat en confrontació

El professor Argilés reiterava, dins del marc del Congrés sobre el nostre autogovern que ha tingut lloc al cap i casal, com al nostre país trobem, des de fa ja dècades, unes constants històries contradictòries al voltant de la identitat: una seria la regionalista, la qual hem anat qualificant com a blaverisme, i l'altra, el valencianisme polític d'arrel fusteriana, amb els matisos conjunturals que cal afegir. La intervenció de l'esmentat historiador va aportar elements força interessants al meu parer, els quals, per raó de temps, no es van debatre com calia.

Certament, tal com Argilés va remarcar, el paper d'aquest regionalisme en el procés estatutari va ser un fre a les reivindicacions del nou valencianisme, i que semblava que podia ser incorporat al projecte estatutari. A la taula redona posterior vaig esmentar el paper del regionalisme blaver, amb accions violentes en certes ocasions (agressions a Pérez Casado, bombes als domicilis de Fuster i Sanchis Guarner o a la Universitat de València, amb un ferit), i tampoc en aquest cas va haver-hi comentaris dels presents.

El tema mereixia certa reflexió, i més quan aquest moviment torna de nou a la càrrega, especialment per evitar errors passats, puix la història és una eina útil precisament si es vol aprendre. El cas és que durant el període d'elaboració de l'estatut d'una preautonomia molt contradictòria va existir "la batalla de València", en la qual nacionalistes valencians i regionalistes ens confrontàrem. Vist en perspectiva, trobe que consideràrem el blaverisme com un fenomen artificial, fabricat ad hoc. Sense negar, però, el seu paper dirigit per la dreta, cal concloure que el regionalisme entés com una reafirmació de la identitat valencianoespanyola té un cert arrelament social a determinades zones del país, les més poblades per cert. La convivència entre els uns i els altres, la confusió o la dilució, és un problema que hem de resoldre sobre la base de la tolerància i el respecte. Hi ha unes línies de Jean Paul Sartre que vénen al cas: "En voler la llibertat, descobrim com aquesta depèn enterament de la llibertat dels altres, i com la llibertat dels altres depèn de la nostra".

Si tornem de nou al fil d'aquestes notes, apuntaria a tindre present el fenomen blaver, no en termes de guerra o batalla, que és com sovint es fa, sinó sabent que actua com a reacció, en contra, i això sol viciar l'ambient. Se'm dirà, no sense una part de raó, que el sector més radical de l'anticatalanisme no creu en la llibertat, que no atén a raons. Al meu parer és cert que la seua actitud genera entre nosaltres, incloent en eixe "nosaltres" el conjunt de ciutadans que ens considerem nacionalistes o valencianistes fusterians, una resposta bel·ligerant, tal com va ocórrer durant aquella transició, la qual acabà amb uns pactes i un estatut de cessions més que discutibles i desfavorables als nostres plantejaments.

Sóc conscient de la complexitat de la qüestió, una complexitat que naix dels sentiments i poc de la racionalitat. En tot cas, sols voldria suscitar alguna mena de consideració partint de l'afirmació que Sartre feia, tot i que sabia que aquells que ens consideren "enemics" no estan, almenys de moment, per raonar.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat