Disculpeu la immodèstia, però crec que el títol és perfecte perquè defineix una qüestió crucial del moment delicat que viu Espanya (encara que dissimule ignorar-ho).
Ho repetisc: l’anticatalanisme és un requisit indispensable per a ser un bon espanyol? O sols és un mèrit? És a dir, ¿podria considerar-se constitucional, com el dret a la vivenda, a la sanitat, a l’educació, etc.? Perquè els indicadors socials –escandaloses primeres planes de diaris, informatius parcials, etc.– indiquen que la xenofòbia és constitutiva, essencial, d’una Espanya en què Castella és l’únic eix. Que ningú busque pal·liatius fal·laces ni excuses exquisides davant del foc granejat i a discreció que ciutadans presumptament honrats disparen contra un legítim sentiment de pertinença. I això que la sembra de l’odi abocada a cabassos no ha sigut replicada sinó amb les mans obertes en senyal de pau. Crec que les preguntes que plantege no són banals ni impertinents. Al contrari, són oportunes en moments històrics com els actuals. Sóc, només, un ciutadà pacífic i per la meua part no hi haurà comportaments reprovables: pense mantenir-me dins dels cànons del decòrum que la civilitat exigeix, però cap llei és ama del meu pensament. És per això que ningú ha d’esperar de mi cap abjuració ni retracte de ser el que sóc. Per cert, ¿és constitucional el sentiment de ser allò que s’és? ¿Hi ha cap article en la carta magna esmentada que m’obliga a estimar una Espanya agressiva amb el diferent, quan el diferent sóc jo? Aquest dubte suscita una última reflexió interrogativa: ¿tinc dret a sentir-me afligit per viure en un estat que amenaça la meua llengua i cultura i que ofega financerament el meu país?
