Embridats però canten

24 novembre 2017 01:00h

Els experts en la influència de les belles arts sobre el nucli del sistema emocional afirmen que la música és la que més eleva la força de l'esperit, la que arriba més directament al fons sensible de l'individu, la més passional. Així mateix, sabem que els pobles canten victòries, derrotes i, en casos excepcionals, submissions. Però em referiré a les dues primeres. 

Per tant, no sorprén que, a hores d'ara, els qui pateixen la crueltat de passar davall de les forques caudines continuen cantant. En el bàndol contrari fan el mateix, sols que les melodies són diferents. Els uns entonen L’estaca, que és un vehicle líric invocador de llibertat i d'esperança. Els altres, més que cantar, rugeixen A por ellos, càntic que és –ho dic en altres papers– un càntic de guerra. I açò que acabe d'escriure no és una metàfora ocurrent ni una figura retòrica: la guerra no consisteix només a bombardejar periòdicament Barcelona, sinó que la guerra que es practica sobre determinats territoris de l'estat espanyol adopta camuflatges diversos. Qui no diu que les imposicions, les impugnacions i les interferències són armes temibles? Qui creu que els xantatges –Íñigo de la Serna– no són incursions nocives sobre el poble inerme?

Encara no fa quaranta-huit hores, Pablo Casado, destacat alfil del partit governant, amonesta: el País Valencià (ell l'anomena d'una manera que no gosaré a dir ni escriure) no pot ser un annex dels Països Catalans. Té raó: jo no vull que el meu país siga una carúncula de qualsevol ens polític. Per això mateix repudie ser una excrescència de la gran Castella. I perquè, en vista del menyspreu, la voracitat recaptatòria, l'absència de respecte i la injustícia permanent amb què som tractats els valencians, no m'importaria gens proclamar la República Valenciana. Altra vegada somie. Què li farem…!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next