Delicte d’impaciència

22 novembre 2017 01:00h

Espartaco, amb Kirk Douglas (Stanley Kubrick, 1960), recrea la tercera guerra servil entre 73 i 71 a.C. La Catalunya que tracta d'emancipar-se de l'estat espanyol m'evoca l'exèrcit d'atrevits esclaus perseguit amunt i avall de la bota itàlica pel poder de Roma, encarnat en Marco Licinio Craso (Laurence Olivier), qui dissenya un terrible desenllaç com a escarment que perdure en la memòria. Espartaco també es rebel·là contra el maccarthisme inquisidor quan anuncià, com a autor del guió, Dalton Trumbo, inclòs en la llista negra els deu de Hollywood, empresonats per un temps i vetats per a treballar.

Malgrat que hi ha qui s'ofèn o s'escarota, el concepte de querellats, presos i exiliats polítics és aplicable respecte de Catalunya. Ho es perquè l'estat espanyol transforma en un problema d'ordre públic, policial i penal un assumpte que defuig abordar políticament. En tal cas, no hi hauria processats ni empresonats que –impacients– ho són a causa d'idees i actes polítics. En aquestes circumstàncies, fiscals i jutges fan política (quelcom que no els correspon) en posar i admetre querelles, en sol·licitar i dictar presó.

Contrastada la nul·la perspectiva de diàleg amb l'estat espanyol sobre un referèndum d'autodeterminació, o almenys a fer passos en aquest sentit, si alguna malifeta cal imputar als demandants d'urnes que volien introduir-hi un SÍ, és un delicte d'impaciència. Delicte present sempre que, mitjançant la desobediència civil pacífica, individus o col·lectius denuncien que la legalitat no s'adequa a allò que consideren just. Així ho feren els productors d'Espartaco, quan un impacient Trumbo, contractat secretament amb nom fals, amenaçà a deixar-los si no figurava en els crèdits. Convençuts, decidiren fer públic el seu nom, enfrontant-se al Comitè d'activitats anti-nord-americanes i posant en perill la pel·lícula i les seues carreres.

Gran nombre de catalans, decebuts i disgustats, han anat fugint anímicament de l'estat espanyol, possiblement farts del tracte rebut, històricament i en el present, i que la qüestió catalana siga moneda de canvi en els càlculs electorals dels partits nacionals a la resta de l'Estat. D'altra banda, certs partits del parlament català (PP, C’s i PSC) mostren una curiosa idea de democràcia: tot i que tenen l'oportunitat de defensar el NO a la independència, com una de les opcions en un referèndum acordat, renuncien al vot negatiu substituint-lo, però, per la negació de la consulta.

Finalment, el delicte d'impaciència es concretà en la decisió de tirar pel dret cap a la independència promesa en els programes electorals dels partits que sumaven el 53% de diputats: implementaren lleis catalanes per a transitar a la independència des de les lleis espanyoles i consultaren la transició a les urnes. Es pot qüestionar la decisió (considerant que el 53% de diputats no arribava a representar el 50% de vots), però també es pot comprendre, depèn de la història i sensibilitat personal de cadascú. El que no toca és tractar-ho com un problema d'ordre públic, en substitució de la política.

No és cínic que, emfàticament, qualifiquen de manca de garanties el referèndum 1-O els mateixos que feren tot el possible per treure-li garanties? Crida l'atenció que responsabilitzen la independència de Catalunya (quelcom que no ha ocorregut) de provocar perjudicis econòmics. Més aïna, els perjudicis que pogueren haver semblen radicar en el clima inestable i neguitós derivat del xoc entre la decisió de tirar pel dret i la reacció de l'Estat.

Per què haurien d'haver perjudicis econòmics en un context de diàleg, negociació i pacte, avalat per la Unió Europea? L'escenari, desitjat pels querellats polítics i permanentment negat pels qui prefereixen invocar Craso i delegar en ell.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next