La frase que encapçala aquest article me l’ha prestada Fina Cardona, a qui agraïsc l’amabilitat i l’enginy que desprèn.
Silenci significa absència total de so o, en molts casos recomanables, de soroll, atès les coses que es diuen per alguns sense la més mínima reflexió.
La segona accepció del mot és “absència de notícies o paraules sobre un assumpte”. Entre eixa absència total de so o de notícies, ara per ara ens movem en un aldarull d’estrèpits i cridòries acumulatius i un seguit de notícies, fake news, que distorsionen la realitat. Probablement si Joan Fuster encara estiguera entre nosaltres l’hauria qualificat com el descrèdit de la realitat.
Les “notícies”, la majoria en forma d’opinions, que emet la premsa espanyola sobre Catalunya, com ara “el desafío soberanista”, la permanent cantilena que diu que Espanya és un estat de dret i que hi ha separació de poders en una remor que fa somoure Montaigne en la seua tomba, els missatges procedents de l’UE en suport a Rajoy i Espanya, recelosos de la possibilitat que les ànsies de llibertat i sobiranisme s’estenguen pels seus països. Joan Fuster, una altra vegada, ja ho va diagnosticar fa 25 anys en les Converses Inacabades que va mantindre amb Toni Mollà: “Europa és una unió de mercaders”. O, canviant de continent, les disputes entre dos bròquils com Donald Trump i Kim Jong –uns que provoquen pànic i hilaritat a parts iguals. O, des del País Valencià estant, la manifestació per la reivindicació d’un finançament just per part de l’estat espanyol conclou amb l’himne de “Per a ofrenar noves glòries a Espanya” en una clara contradicció, un oxímoron de llibre. Quina oportunitat perduda de guardar un silenci musical.
En un recent article publicat en El País es planteja un dubte quasi metafísic: “Hi ha una espiral de silenci a Catalunya”, lamentant que els no independentistes són més reticents a donar la seua opinió que no pas els sobiranistes en la mateixa línia de Rajoy quan parla de la “majoria silenciosa” que, segons ell, és millor. “En su beneficio político suyo”, caldria concloure en una de les seues memorables frases.
Pel que fa al silenci sorollós sobre l’augment o, millor dit, l’eixida a la superfície amb arrogància insultant del feixisme violent i que sempre havíem sospitat que estava en estat latent, com hem vist als carrers de València i Barcelona, confirma, si més no, que s’aveïna una segona Batalla de València, una expressió equívoca perquè mai ha estat una batalla, sinó un atac indiscriminat. Només un bàndol és qui utilitza la violència: el feixisme espanyol embolcallat en la bandera espanyola. Els altres, pacíficament, cívicament, rebem les hòsties. Abans i ara. Però recordeu: “España es un estado de derecho”. O no?
Arribats a aquest punt, com diu Fina Cardona:
“Tots a una veu en silenci?”
