No sabria dir si l’esperit de l’article 155 de la Constitució viu entre nosaltres com una presència no convocada de iure però sí de facto. Afirme, doncs, que un ectoplasma recorre Espanya i penetra en l’ànima inconscient de les persones ingènues. Ciutadans relegats del món, uniu-vos! Els símptomes, en forma de purulències externes, indiquen els orígens interns d’una afecció crònica. No sols inexhaurible en el temps: la malaltia, per capil·laritat, flueix a través de diverses secrecions aparentment inofensives. Però la dolença persisteix des de les tenebroses foscors del franquisme. La denominada transició, elevada als falsos altars de l’autocomplaença estúpida, no guarí l’endèmica plaga nacionalista. Si no és així, ¿com és que els representants d’un estat a mig coure divulguen un mantra d’igualtat que només existeix en la retòrica buida que recullen els medis? I no ho dic sols perquè els valencians som tractats moralment i materialment com els més burros de la classe. Hi ha altres vies excloents, no menys doloroses, que ens són aplicades de manera quotidiana. Aparentment superficials, les nafres delaten profundes injustícies eternes. Per què un mitjà radiofònic o televisiu públic o privat obri les notícies esportives parlant invariablement del Reial Madrid? Tant se val que guanye, que perda o que empate: la confabulació convergent dels comentaristes indica la gravetat monotemàtica del sistema. Fins i tot quan parlen de l’oratge, a nosaltres, ja no ens anomenen ni “Levante”. Invisibles com som tractats, ¿podem considerar-nos independents? No obstant el sarcasme, hem de posar una exquisida atenció a l’star system i als cadells del partit en el govern: són portadors de nacions d’orígens divins i d’imperis on mai no es pon la prepotència. “España ya estaba en la mente de Dios”, segons diuen que va dir algú important. Per això tampoc els importa dominar amb la dialèctica de la força. Alerta amb els dogmes!
