A aquestes altures de l’actual situació política hispànica, gosaria a dir que, si una cosa ha tret a la superfície el diguem-ne ‘problema català’ són tots els dimonis interiors que durant dècades ha intentat ocultar el règim borbònic, o si ho preferim dir d’una altra manera, l’anomenat Règim del 78. De virtuts, però, i que jo sàpia, no n’ha tret cap.
La modèlica i exemplar transició espanyola volia fer-nos creure precisament això, que era modèlica i exemplar en la seua democràcia i en la seua modernitat. Per fi Espanya entrava dins d’Europa, continent civilitzat, pròsper econòmicament i encomiable com cap altre.
Els mitjans d’informació espanyols afins –que són pràcticament tots o, almenys, els més importants– s’han esforçat bastament a palesar-hi el tarannà pregonament constitucional i, per tant, democràtic del règim sorgit i parit després de la mort del dictador Francisco Franco.
Però, ai las! En les situacions complicades i difícils és quan hom veu molt sovint el veritable caràcter de les persones, o dels governs, en aquest cas… o dels partits polítics… o de les societats.
El govern espanyol, davant d’una situació tan complicada –ho hem de reconèixer– com és el cas que gran part del poble català desitge i demane la independència, s’ha deixat de miraments dialogants i civilitzats i ha tret totes les seues cartes amagades dins del calaix –no gens ple de teranyines– dels “yugos y las flechas” del general Franco.
A saber, repressió brutal i violenta de les forces de seguretat el passat 1 d’octubre contra la població que només pretenia dipositar el seu vot, de manera pacífica, en un referèndum que seria tan il·legal com voldrà el govern espanyol, però que en definitiva era sobretot això, un referèndum pacífic.
Ha empresonat tots els líders socials i polítics que ha pogut, ha sancionat econòmicament tota la gent dissident, ha mentit, ha tergiversat i manipulat informacions, i n’ha silenciat d’altres de manera interessada i mesquina.
Ha aplicat, ja ho sabem ben bé, el ja famós article 155 per tal de neutralitzar definitivament el “perill separatista”.
I a banda de tot això, ha començat a culpabililtzar del que ells anomenen “adoctrinament” l’escola catalana i la TV3, fet que, vés tu per on, també pareix afectar les Illes Balears i el País Valencià.
L’ofensiva mediàtica, sobretot, contra l’educació pública d’aquests tres territoris, té un clar objectiu: demostrar que tot els “mals independentistes” vénen d’ací i, per tant, cal acabar amb l’ensenyament en la nostra llengua i amb la nostra història i “espanyolitzar” definitivament les generacions venidores. “España –és a dir, Castella– una, grande y libre“.
La repressió brutal i l’ús de la força –tant física, com judicial, com econòmica– sempre poden anar bé per tal d’assolir els objectius que es desitgen; sobretot si aquesta força s’exerceix contra una població desvalguda i sense grans mitjans de defensa. No hem d’oblidar pas que aquest afer és, en realitat, una lluita entre David i Goliat.
L’estat espanyol té al seu favor un exèrcit, una policia, uns jutges, el vistiplau dels seus socis europeus (sí, aquella mateixa Europa que pretenia fer-nos creure que defensava certs valors ètics i democràtics, quan en realitat, no és més que un club d’estats privilegiats que tot just lluita pels seus interessos econòmics i polítics).
I Catalunya què té? Només la voluntat d’un poble i el desig de llibertat.
No sabem si això serà prou per a vèncer l’ira i la prepotència de Goliat, però compte, perquè si més no de moment, tot aquest tema ha servit per obrir la capsa de Pandora i traure a la llum tot el franquisme i el feixisme que estava mig amagat sota la flassada de l’actual partit en el poder, el qual ara ha reviscolat tot farcit d’odi i violència i més fort i impune que mai.
Aquest reviscolament del feixisme pot posar en perill no només la democràcia espanyola, sinó també la pretesa essència d’aquell vell esperit europeu nascut després de la II Guerra Mundial.
Així doncs, tenim ací tres fronts que no sabem per quines variants acabaran anant. Per una part, el revifament del feixisme més bròfec i violent; per una altra, l’Europa dels socis econòmics que després del suport a les accions repressives de l’estat espanyol, està més en dubte que mai; i finalment, l’Europa dels ciutadans i dels pobles que, encapçalats per l’independentisme català, podrien estendre una revolució pacífica i democràtica a tot el continent.
La taula està parada, vorem com acaba el dinar.
