Tinc un amic que té una gràcia

Un dels meus amics té una gràcia: t'envia a fer la mà més prompte que canta un gall i et sembla que et fa una abraçada. No és fàcil, en un dinar propose que un a un ens enviem als altres a fer la mà: a tots ens manca naturalitat. Alguns semblava que recitaven el Kyrie eleison i a un se li entravessà la frase a l'altura de la gola i no fou capaç de dir res; es posà roig sols de pensar-ho. Només un d'ells barreja magistralment contundència i afecte. I tot açò on ens du? Paciència i ho sabran.

A més d'amics tinc família, res d'estrany, i veïns. Suposem també que tinc una néta menuda i que em cau la bava veient com creix, com m'allarga els bracets i em mira, com descobreix el món. També em plora el cor quan pense que la vida en la Terra serà més difícil per a la meua néta i els néts dels altres; en qualsevol cas, per als néts de la meua néta, o els seus rebesnéts, és igual! La vida en la Terra serà més difícil. Ho serà gràcies a la perseverança de l'engany i la farsa de promeses estèrils, cimeres fútils i tractats devaluats, amb la resignació del poble i la impotència dels que s'oposen.

El 1992 una nena de 12 anys pronuncià un emotiu discurs, demanant pel futur, en la cimera de Rio d'aquell any. Vint anys després, en una nova cimera, també a Rio, confessa que no ha trobat res que haja canviat. No importen els informes científics, no en fan cas; el deteriorament del medi i el canvi climàtic farà més difícil la vida de l'home en la Terra.

La prioritat és la tassa de guanys del capital, i lliurar-lo tant com siga possible de pagar impostos. Els indicis: la desigualtat material permanent, la desigualtat extrema, les reformes laborals regressives, les legions d'aturats i pobres ocupats, la imaginació en idear mètodes per transferir renda dels que menys en tenen als qui més en tenen, els paradisos fiscals refugis d'enormes recursos insolidaris, l'ús descarat de la propaganda i de les tècniques de manipulació de masses per a modelar el consentiment de la societat...

Aquells qui manen fabricar i negociar amb armes, i que usen la guerra com a mitjà de dominació, també tenen néts o fills i, possiblement, veuen com creixen i descobreixen el món; saben que allà on manen llençar trets i bombes, on armen i donen suport als qui fan la guerra per ells, també hi viuen iaios i néts, i no els importen ni gens ni mica!

Continuem?

–Productivitat, creixement, consumiu, consumiu!

–Els nivells actuals de creixement, però, malmeten irreversiblement el medi, afectant el futur.

–Doncs tingueu cura de les coses, que us duren! Reutilitzeu, repareu!

–Aleshores, consumim menys?

–No, no, ni pensar-ho! Consumiu, consumiu, no pareu!

No és esquizofrènic? Obsolescència programada, induïda i psicològica. Guanyadors i perdedors en la lluita pels recursos. Pobresa infantil. Triar entre pagar lloguer, menjar millor o calfar-se. No han pensat vostès en els iaios que, malalts, temen morir-se perquè la seua curta pensió significa també una humil ajuda per als fills i néts necessitats?

Nicolás Guillén alçava una muralla de mans i la tancava a tots aquells que fan possible les guerres, el negoci d'armes, la destrossa del medi, la desigualtat material i el patiment de tanta gent; jo, si m'ho permeten, usaré la fórmula del meu amic, encara que no tinc la gràcia que ell té.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat