Recorde que, al desembre del 78, voletejava per l’aire una eufòria continguda. Es podia respirar l’optimisme als carrers, en les nostres cases es parlava del Projecte de Constitució. Naixia una criatura, era la culminació d’un part desitjat. Jo acabava de començar els onze anys i no sabia què era, però sabia que era una cosa bona. Degué ser el mateix dimecres de la votació que un company de la meua edat em va dir, mentre esperàvem, potser per a entrar al menjador: “Jo he votat” –digué–, “el meu pare m’ha deixat votar”. “¿I què has votat?” –li vaig preguntar amb un somriure. “He votat que sí.” El meu somriure es va ampliar i es va reflectir en el del meu company.
El Projecte fou aprovat amb el vot a favor d’una immensa majoria (87,78%) dels ciutadans que varen acudir a les urnes (58,97%); del camp i de la ciutat, de les fàbriques i de les oficines, del mar i de la muntanya, del nord i del sud. No obstant açò, el part no havia sigut fàcil. La vaga del 76 havia estat una de les puntades del fetus. Ni després de nascuda deixaria la criatura de picar de peus.
Primer va patir el 23 F del 81, quan van intentar destruir-la. Recorde el meu pare dient que havíem de fer les maletes. Jo dormia quan alguns dels carros d’assalt que Milans del Bosch tragué dels aquarteraments de tots punts cardinals per a ocupar València passaren sota les finestres. Només vaig ser conscient del fet, més enllà del que es comentà al veïnat, en veure les marques, les impressions de les cadenes dels tancs en l’asfalt del meu carrer.
Molt oportunament, va arribar el rei i la salvà, la criatura. Això ho recorde tot vagament. Diria que no s’havia parlat molt d’eixe rei fins que aplegà el 23-F. A partir del 81 tothom parlava bé d’ell, és a dir, en les notícies, en els diaris, en les ràdios. Se l’elogiava igualment en reunions familiars i en les amistoses. Semblava que començàvem a respirar amb el nostre rei vertader. Va convertir-se en l’adoptant de la criatura expòsita, la Constitució. Aleshores vaig adonar-me que teníem rei, de la mateixa manera que, amb les marques en l’asfalt, vaig adonar-me que teníem carros d’assalt.
Arribà el 82, amb les eleccions, la Constitució i el nostre rei, i aleshores l’eufòria tornà al carrer. Alguns, algunes, començàrem a llegir els diaris. Al cap i a la fi, allò de la política era, per a un jove de la meua edat, una qüestió de sensacions, d’intuïcions físiques, de presagi i interpretació, endevinament i, fins i tot, quasi esoterisme. Encara que potser tot es reduïa al fet que es tractava d’una qüestió emocional. No obstant això, l’eufòria va durar poc, de seguida començàrem a parlar de l’OTAN.
Cada època té les seues sigles. Abans que s’aprovés el CETA (sigles en anglès de l’Acord Integral d’Economia i Comerç, entre Canadà i la Unió Europea) es va informar molt poc d’ell des de les instàncies públiques. Ara que ha sigut rubricat, es parla menys encara. Cada època té el seu Medi d’Escamoteig Ràpid, Dissimulat i Extrasoberà (MERDE). L’OTAN va ser el MERDE d’aquell moment, com ara ho és el CETA, i com ho seran uns altres, l’ombra dels quals sobrevola pels despatxos.
En aquella situació, davant el nostre MERDE, haguérem de fer autoestop per arribar a Madrid i dormir en un pati, si bé és cert que dormírem menys que fred passàrem. Tot per assistir al dia següent a la manifestació en contra. Se m’ha quedat gravada la imatge d’un antidisturbis que li dóna una patacada a un manifestant en les ulleres. Va ser impossible que deixarem de maleir al policia.
Haguérem de córrer.
Però de seguida votàrem. Degué ser la primera vegada que votava en la meua vida, encara que no fou cap consol. La pregunta de la consulta va ser enrevessada i tendenciosa, amb l’argumentari integrat, com si s’adrecés a un poble infantil. Haurien d’haver permès que els partidaris del no presentàrem la nostra papereta, amb els nostres arguments. Almenys, una pregunta directa com la del referèndum del 78: “Aprova el Projecte de Constitució?” Sí. No, aquesta vegada votàrem en un estat d’ànim estrany, en la boca el regust amarg de la indignació, encara que aleshores no l’anomenàvem així. Molts i moltes volíem la neutralitat, que el sòl del nostre país no arribés a utilitzar-se, com de fet va ocórrer, per a guerres immorals i actes il·legals. Però el govern, como tothom sap, guanyà el referèndum amb el 52,4% dels vots a favor (i una participació del 59,42%) i aleshores deixà de parlar-se del MERDE de l’OTAN, encara que en l’avenir no deixaren de discutir-se les seues dubtoses actuacions.
Un altre assumpte crucial, un altre projecte transcendent, començà a imposar-se en les nostres agendes mentals. A poc a poc, o potser sobtadament, començà a parlar-se d’Europa. Sens dubte, va ser il·lusionant al principi. Recorde que va dir-se que les guerres ocorregudes en sòl europeu foren les més terribles de la història de la humanitat. La Unió (la CEE en els primers anys) era la cadena i el cadenat que guardava la bèstia sota clau. Però la por no ens ocultava que la Constitució sofria. Ja des d’abans de la fundació de la Unió Europea el 93, en un dels ajusts preparatoris per a entrar a formar part d’ella, la Constitució es va ressentir i va donar la puntada amb una vaga general.
Recorde conduir pels carrers buits de la ciutat de València, esperançat de veure tots els locals comercials tancats, les persianes baixades, les portes tancades.
Vaga general rere vaga general i manifestació rere manifestació, la criatura cresqué de fracàs en fracàs, és a dir, no tant de participació com d’efectes pràctics. Els tecnòcrates dels bancs i els grans capitals estengueren les seues influències als despatxos europeus on se prenien les decisions i deixaren per a després allò important. Molts ciutadans i moltes ciutadanes continuaren amb el seu treball, que encara les permetia somiar amb un tros de gespa o un quadrat d’arena de platja; o amb coses, amb motos, apartaments, vaixells, cotxes…; això sí, amb el subtil i gravitacional setge de la decepció.
D’altra banda, en aquest país es feren moltíssims quilòmetres de carreteres; moltes dels nostres carrers, en barris i ciutats, encara estaven per asfaltar abans de la incorporació a la Unió. Les infraestructures milloraren en general. És de suposar que algú necessitava vendre quants més cotxes i quants més bitllets d’avió millor.
Així passaren els anys 90, quan encara compràvem amb pesetes. El pas a l’euro deixà poc més que la sensació d’una foradada que es troba per sorpresa i que passa sota els pneumàtics.
Esment especial mereixen les cunetes i els murs dels cementeris del país, que el govern del 82 es va oblidar d’agranar i que feia i encara fa empal·lidir l’article 14. Sols quan va arribar el govern del 2004, es va abordar tímidament la qüestió de la neteja de la casa de la Constitució, que olorava a mort. I va tornar a decaure amb el del 2011.
Havíem canviat de dècada i de mil·lenni i, de seguida, arribà la crisi. Pel que sembla, quatre o cinc individus, o cinc-cents, és el mateix, que treballaven en bancs i fons especulatius, es varen dedicar a vendre béns a crèdit, principalment immobles, i, després d’amassar tot eixe deute, el vengueren posteriorment a tercers, a trossets, per a desentendre’s d’ell i quedar-se amb els dividends de l’especulació. El mal vingué quan eixos deutes van començar a deixar de pagar-se, perquè era impossible que es pogueren pagar. Y això va afectar pràcticament a tothom. És a dir, unes quantes, unes moltes persones d’un altre país varen deixar de pagar els seus deutes i això va esfondar el sistema econòmic a tot el món. És per a deixar-te bocabadat.
És en aquest moment que la Constitució comença a grinyolar com grinyolen els trens. Les gents sense representació cridaren al km 0, en pràcticament tots els quilòmetres de les ciutats importants, i no solament al país. Al cap i a la fi, eixes mateixes mans que, amb ganyotes de cobdícia, havien comprat els trossets d’aquell deute i, també, i amb les mateixes ganyotes, eixes mateixes mans que se’ls havien venut, profanaven la Constitució. Al cap i a la fi, el poder no es veia obligat a respondre davant la seua lletra, el poder era (i és) simplement la seua praxi.
Més enllà d’execucions hipotecàries i desnonaments, més enllà de la deterioració de les condicions de vida per la pèrdua de serveis socials i per la baixada de salaris i/o de poder adquisitiu, més enllà de lleis que emmordassen, més enllà de l’abandó del dret a la informació amb tots els seus cognoms, més enllà de clavegueres, de policia política, extrems que són en ells mateixos clars i flagrants actes de conculcació de la seua lletra; més enllà de totes aquestes qüestions gravíssimes, la Constitució ha rebut una punyalada final amb el número 135 i ara sagna a borbolls. Aquelles mans han enfonsat el punyal, sense consultar el poble que la va votar perquè la volia i que l’hauria tornat a votar contra l’acer de la traïció. Ací no va estar el nostre rei vertader sinó per a callar i atorgar. Ningú va salvar la Constitució. Ningú va salvar el poble, perquè el poble no es va salvar a ell mateix.
Hui, ficats gairebé dues dècades en el segle XXI, són legió els analistes, experts, opinadors i polítics que consideren esgotat l’anomenat “règim del 78”, és a dir, l’ordre democràtic que la Constitució va regular, més bé o més malament, durant quasi quaranta anys. Aquests analistes i experts assenyalen hui l’escassa independència de determinats jutges i fiscals. O l’ús instrumental, partidari, per part del Govern, d’institucions que haurien de ser neutrals, per utilitzar una paraula clara. Assenyalen la injustícia del tracte asimètric a les Autonomies, o de les creixents desigualtats entre la població, la d’homes i dones entre elles. Assenyalen un Govern que s’ocupa d’aplicar l’article 155 de la Constitució, com si d’un cop de porra es tractés, per a solucionar el que no és sinó un conflicte polític. Mentrestant, eixe mateix Govern deixa d’aplicar altres articles, precisament els que fan imperativa la millora de la vida dels ciutadans i les ciutadanes.
Per tot això, la Constitució, de la qual es parlarà molt i molt bé en breu, de la qual es dirà, la por sempre a l’aguait, que porta el període de la Història més pacífic i llarg alhora; eixa Constitució, deia, està ferida i és anciana. Sols uns 14 milions dels ciutadans i les ciutadanes de hui (segons dades del Instituto Nacional de Estadística de 2016) la votaren o pogueren votar-la el 1978.
Sembla aveïnar-se un altre part. En tot cas, esperem que no vinga cap salvador de tintes a canviar alguna cosa perquè tot seguisca igual, ni a esborrar-la com si mai haguera existit. L’estat de coses que va constituir va ser bonic mentre va durar. Ja que, pel que sembla, millorar eixe estat de coses no és possible sense anar contra ella, caldrà elaborar una altra, i votar-la per a recuperar l’eufòria.
