El Contracte Social és l’obra de J. J. Rousseau que Fidel Castro portava a la motxilla, segons ell mateix contava, i que la monarquia francesa i l’oligarquia eclesiàstica d’aleshores –i d’ara mateix, francesa o no– odia a més no poder perquè posa negre sobre blanc els abusos i les mentides del poder per a justificar l’explotació i el domini sobre les persones al·legant uns drets de dubtosa fonamentació legal, moral i històrica.
En aquest contracte, dit de forma succinta, l’individu renuncia a certes llibertats naturals per aconseguir-ne unes altres col·lectives que li són més peremptòries i li permeten arribar més lluny del que podria arribar sol. Podríem dir també que mor l’individualisme per a què nasca la societat: la persona cedix la seua llibertat natural però obté a canvi la llibertat civil, com bé apuntava el catedràtic E. López Castellón.
És així com les persones adquirixen el dret a ser membres d’una col·lectivitat perquè creuen que, mitjançant ella, poden adquirir o poden arribar a abastar els seus desitjos i una vida millor. Seria absurd que alguna persona prenguera alguna decisió per estar pitjor que no abans. Sols els qui busquen la revolució volen que tot empitjore per a tindre l’excusa perfecta per a justificar un nou ordre però sense aclarir com serà eixe nou ordre ni com s’administrarà. Quan es parla de convivència, és a dir, de projectes en comú, no caben contes fantàstics, per pura seguretat personal. Les persones mengem, dormim, necessitem calma per a viure i poder albirar un determinat futur; entrar en un terbolí on no sapiguem on pararà i com quedarem després de tanta volta i volta no sembla sensat havent-hi altres vies més segures per a viure més o menys com u desitja, encara que, com deia Rousseau, alguna concessió s’haurà de fer, o és que és preferible l’ostracisme?
Però a aquest vòrtex tampoc no és el millor quedar-se parat: això és el que li recomanava el cocodril al gos que corria per vora riu mentre bevia: que es quedara quiet. No. La prudència, sovint, no és seguir el consell que aparenta ser més sensat, cal sospesar-ho tot, perquè, darrere d’aquest consell aparentment assenyat, pot estar clarament la voluntat de devorar de qui el predica, doncs qui dóna consells solemnes solen ser al seu favor.
Rajoy diu que, si Catalunya es queda quieta, és a dir, frenada per l’article 155 de la Constitució, tot anirà millor. Millor per a qui? Per al cocodril? Seria prudent fer-li cas? Per què no parlen de les condicions que haurien de donar-se per a quedar-se on està Catalunya? O és que front això l’única alternativa és córrer, com el gos del proverbi?
Mon pare estava mal del cor i el cardiòleg li proposà prendre una medicació experimental. El tracte era que a un grup de pacients, en què estava ell, li anaven a donar aquell medicament mentre altres prendrien un placebo sense que cap d’ells saberen què era realment allò que prenien. Mon pare acceptà i visqué uns quants anys més fent una vida quasi normal fins que als 84 anys morí. Mai no sabrem què es va prendre i si allò li allargà la vida o no.
Rajoy vol per a Catalunya un tractament que no sabríem mai si remeiarà les coses allí o no perquè mai no sabrem quin seria el resultat si s’hagueren fet les coses d’una altra manera. Eixe és el repte. El que caldria saber, de debò, perquè això sí que seria una medicació efectiva i no una enganyifa de placebo, és si ell respectarà el resultat que isca de les urnes o si, pel contrari, es mantindrà en vigor l’article 155 si no li agrada aquest. Si guanyara l’independentisme, trauria els tancs al carrer, sí o no? El 155 continuaria sent l’espasa de Dàmocles sobre Catalunya, sí o no? Ací està l’autèntic quid de la qüestió; la resta no té cap valor ara mateix.
El contracte social que ha de signar Rajoy amb Catalunya és el del respecte total i absolut, passe el que passe el dia 21. Potser ell pense més en guillotines que no en respectar la llibertat d’elecció del poble català i, per això, munta cadafals intimidatoris en forma de presons i judicis sumaríssims. Rousseau al que es referia amb el seu Contracte social era a la supremacia de la democràcia per sobre dels valors forçats que protegixen el poderós on no cabien amagatalls. Caldria que Rajoy pensara també com acabaren els Capetos per no signar aquell contracte social encara que no sé fins a quin punt l’importa amb tal que guanye el cocodril.
