La Constitució no està per a festes. Malgrat que som al seu aniversari, sembla un cul de sac on tirs i troians dubten o defensen el seu avenir.
I mentrimentres Pedro Sánchez no sap –o no pot– plantar cara al Partit Popular encara que practique actituds tan poc democràtiques com ho ha demostrat –i està demostrant– en la qüestió catalana. Qüestió que, sense cap dubte, enverina els progressistes de la societat espanyola i contenta la dreta ferma i contundent. Sobre les diverses autonomies d’Espanya avança la majoria absoluta de la dreta i, amb ella, la involució. Podríem estar parlant de trobar-nos en una situació preconstitucional (polítics a la presó, compte amb el que fas si vas a una manifestació).
Però tornem als nostres amics els socialistes. Ells podien haver encapçalat els postulats propis i els dispers front a la colla de Rajoy, però el PSOE no s’atreveix a plantar-li cara a l’Espanya oficial i Podem no pot fer-ho tot sol. Els socialistes podien fer cap de l’Espanya real fins a la de la involució de l’Espanya oficial –per això triaren Pedro Sánchez– però van perdre l’oportunitat tant de no presentar ells una moció de censura per com s’estava portant el procés a Catalunya com per no donar suport a la que ja havia presentat Podem contra la corrupció.
Ara, el nacionalcatolicisme (la Conferència Episcopal beneint l’afer) ha agafat una bona embranzida i compte de no tindre la bandera d’Espanya o saber-se el Cara al Sol, que pot ser no te’n vinga una de ben grossa.
I, mentrestant, sembla que ja no passa res més en aquest país. Els ha vingut de cine el fet de mostrar la fortalesa de la llei i la Constitució en aquest estat de Dret, perquè sembla que això justifica tota la resta de desficacis als quals ens tenen acostumats.
Com que –segons el govern de Madrid– ja estem eixint de la crisi, al dispensari de Càritas de la meua parròquia està augmentant el nombre de persones que no tenen res… RES! Que no poden pagar el rebut de la llum ni el de l’aigua. Cada cop hi ha més joves desocupats que cauen en una espiral de depressió, manca d’il·lusió i ganes de viure. La macroeconomia puja, la microeconomia s’enquista. Esdevé com una gangrena i li fa un lloc preferent a la precarietat. “No passa res. Les previsions dels gurus de l’economia afirmen que totes les dades són favorables i que anem pel bon camí”, però obliden que de dades no es menja i que, si de cas encerten i l’economia millora, solament ho noten uns pocs, els qui menys ho necessiten. Què li passa aquest govern que no recorda mai els últims?
I mentre estic bastint aquests pensaments, la ràdio diu que han amollat de la presó uns consellers, però Oriol Junqueras, Joaquim Forn i els Jordi (ANC i Òmnium Cultural) quetets ací a la garjola, que aquests estan massa espavilats i al carrer són perillosos.
Amb aquesta judicatura i amb aquest desgovern és amb el qual hem de viure i conviure cada dia, mentre afers flagrants de corrupció de fa anys no avancen de cap manera. Us en faig un pessic només: Noos, Arena, Bankia, Brugal, Blasco, CAM, Fabra, Emarsa, Filesa, Fórum Filatélico, Imelsa, Kio, IVAM, Gürtel. I pare ja perquè mancaria lloc o us podria matar d’avorriment, o de ràbia.
Amb els que volen viure pel seu compte sense fer cap mal a ningú, canya! Amb els professionals de la mentida, el furt i la corrupció no hi ha pressa. Algú d’aquests ha entrat a la presó, sí. Però si els jutjaren a tots ja, segurament, ells sols omplirien una presó. I, sobretot, que tornen el que han malmés o furtat o, si no, a la garjola de per vida. La suma de tot el que ells han furtat i la incompetència d’alguns governs ens ha portat a l’estat en què ens trobem.
