El relat

14 desembre 2017 01:00h

Cada situació –original o no– que altera o produeix alguna incidència en el curs de la vida política o social, sol conformar una definició que concreta el fenomen. A hores d'ara, amb el moviment sobiranista de Catalunya com a teló de fons, vivim el discurs del relat. De manera que aquell poble, nació o comunitat humana capaç de construir un relat influirà sobre les voluntats ciutadanes del territori. No importa que el relat siga una pura invenció de les elits. En realitat ho són. O són veritats a mitges. És a dir, privades de solvència documental i de rigor històric que avale autenticitats exigibles des del punt de vista acadèmic. Per tant, incompletes i espúries en tant que esbiaixades per una determinada causa. Convé recordar, doncs, quina és la minoria difusora i també el contingut del mateix relat. Tant la primera com el segon –dirigent i discurs– són assumits per absència d'oposició. I tenen com a objectiu prioritari la submissió –en aparença, voluntària– de les majories. I és clar que qui té el copyright del relat governa sobre les consciències.

Però què succeeix quan el relat predominant és impugnat i, en conseqüència, interferit per la historiografia moderna basada en la ciència i en la investigació? Doncs ocorre que es veu obligada a ocultar i emmascarar fets demolidors que assolarien una arquitectura bastida unilateralment. En efecte, el relat nacionalista i catòlic espanyol ha durat segles: mentre el poble, això que alguns diuen la massa, ha sigut analfabet, ignorant i dòcil. Ara, la ficció, la trampa de la gàbia, es clivella en els fonaments que la sustenten des del Mio Cid o des del Big Bang, ves a saber. Fins fa poc, el relat castellà es mantenia perquè, com ja dic, ningú li discutia i disputava la legitimitat del conte. Ara, un dels pobles assimilats alça les mans lliures d'armes i exigeix respecte en nom d'un altre relat que els valencians no hauríem de perdre de vista. Ah, però aquesta capacitat –respecte– imprescindible per a la convivència justa, no figura entre les moltes i reconegudes virtuts de l'amo indiscutible… fins a l'actualitat. I és amo perquè encara està en possessió no sols del relat que tracta de legitimar lleis elaborades pro domo sua, sinó del monopoli de la força estatal (Max Weber). Si no, com poden justificar pressions, supressions, repressions i presons sobre qui es manifesten poder ser el que són? En fi, mentre això passa en latituds pròximes –llaços històrics, culturals, familiars, econòmics i un llarguíssim etcètera ho certifica–, ací continuem d'oferents incondicionals amb el cinyell als garrons. No seria més convenient arromangar-nos per tal de recuperar i divulgar entre la valencianitat pacífica el nostre conte? No seria oportú suprimir el lacre dels pergamins nostrats i clavar-los per tots els cantons dels nostres pobles? Si no ho fem, es consolidarà –Enric Juliana dixit– la "madriterrània". No oblide que molts valencians consideren que la felicitat consisteix, precisament, a ser subalterns predilectes dels amos. Però si continuem per eixe camí, només serem un apèndix prescindible d'un estat que ens accepta en la terrible magnitud de la nostra renúncia i abjuració.

Post scriptum. Davant la violència del 9 d'octubre, els jutges del Regne d'Espanya han deixat en llibertat un destacat protagonista agressor de persones i d'idees. Potser perquè no existeix el perill de destrucció de proves? O l'han deixat anar perquè el seu pensament excloent coincideix amb el dels amos?

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next