Pareix ser que una dona violada o assetjada per un o més hòmens ha de suportar dos patiments: el de la mateixa violació o assetjament i l’aflicció, remordiment i penitència “consegüents” que han d’acompanyar “necessàriament” les víctimes d’eixos maltractes i humiliacions. Això es deduïx dels arguments de la defensa dels components de la dita Manada i de la seua “heroica gesta” en els Santfermins de 2016. A més, en eixe cas, també semblava que era la xica la que havia de demostrar la seua innocència i no els components de tan “brava banda”. Segons eixa línia de defensa, apareguda en el mateix juí que tracta el cas, i en altres juís paral·lels, sovint amagats en l’anonimat, la xica en qüestió va consentir la relació, ja que no hi va oposar resistència visible, i després no ha tingut una vida monacal, sinó normal i sense depressions públiques, ni cap mortificació ni sentiment de culpa. És com un hipotètic cas, en què uns quants “valents”, proveïts de pistoles, encanonen un recaptador municipal i el comminen a entregar la recaptació del dia; este, com és comprensible, es queda quiet i els lladres s’enduen tots els diners. A l’endemà de vesprada graven el recaptador fent fúting, despreocupadament, i el diumenge següent també el graven, de paella amb els amics. I quan són detinguts i jutjats argumenten, com a atenuant i disculpa del delicte, que l’empleat municipal no hi va oposar resistència i que eixe fet no li va causar cap mortificació, perquè seguia una vida sense massa preocupacions. Per tant, és el més culpable del robo. Cap professional del dret s’atreviria a sostindre eixa tesi com a defensa o atenuant en un delicte de robatori amb intimidació, llevat que es tracte d’una imaginativa peça del teatre de l’absurd, de Ionesco.
En el transcurs de l’enjuïciament dels fets referits, i en els altres enjuïciaments, com he comentat, ha paregut que la xica havia d’acreditar una rebel·lió ben visible contra els cinc “intrèpids conquistadors”, i demostrar un coratge en defensa de “l’honor” que li haguera pogut eixir, fins i tot, molt més car, així com tindre un comportament anodí i mongívol posterior al succés en qüestió. Amb cinc “machotes” cara a ella, què podia fer, a banda d’aguantar el calvari? El que sí que s’ha acreditat és la condició i el caràcter de “hienes” dels components de la referida banda, anomenada la Manada. Una manada és, entre altres accepcions, un ‘conjunt d’animals de la mateixa espècie que van junts, especialment d’animals salvatges’. I, en qualsevol cas, ben salvatgement s’han mostrat els components de tan innoble banda. I una hiena, que sol anar en manada, és un dels pocs animals salvatges que ataca, moltes vegades, sense necessitat, no com ho fan altres bèsties, per menjar, sinó, en moltes ocasions, per pur plaer i pura crueltat. Però ja em diran el plaer que hi pot haver en cinc hòmens per a una dona en un portal. Mai he sigut capaç d’entendre la satisfacció que pot produir una violació o un assetjament, com no siga la del pur sadisme o la pura maldat i crueltat. O per una ridícula autoafirmació masclista, producte de frustracions i mancances de tota índole. A anys llum o en les antípodes de l’art de la seducció i de la floreta graciosa, afalagadora i amable. I quina nul·la homenia que tenen els violadors o assetjadors! Perquè “homenia” (o “donia”, paraula que m’he inventat), en una de les seues accepcions, és ‘honestedat, humanitat en el tracte, integritat, bonhomia’, condicions i virtuts completament desconegudes per individus com els de la Manada.
