Dialogant sobre l'autodeterminació

21 desembre 2017 01:00h

–De vegades es formulen judicis frívols sobre el dret d'autodeterminació: i si Catalunya l'exercís, per què no Tarragona, el Baix Ebre o qualsevol altra comunitat autònoma? La demanda d'independència d'una part important de la població de Catalunya no és quelcom capritxós; se sustenta en circumstàncies raonables: història i cultura comunes, llengua pròpia, viabilitat econòmica. L'element de discòrdia: un referèndum per contrastar la voluntat col·lectiva.

–Que seria inconstitucional.

–Sí, sí. Articles 1 i 2: sobirania, indissolubilitat.

–Es pot reformar, endavant.

–Hi ha ocupacions més profitoses que donar-se cabotades contra el mur PP/C's. Per no parlar del parany "consens-plebiscit" del PSOE.

–Quin parany?

–Un sistema d'eludir el referèndum d'independència: les cúpules dels partits consensuen un encaix de Catalunya a l'Estat i aquest consens se sotmet a plebiscit. El parany consisteix en el fet que els negociadors, subtilment, ja han contestat NO a la pregunta prèvia "Independència SI/NO".

–Argumenten que la disjuntiva sobre la independència divideix, mentre que el sistema consens-plebiscit construeix unitat.

–Es pot veure d'una altra manera, però. Les negociacions entre cúpules i els acords referendats són mètodes necessaris en certes situacions, com quan hi ha violència. En convivència pacífica –i Catalunya n'és un model– no deixa de ser un parany que sostrau llibertat de decisió. En societat, no és inusual la divisió, inclús polarització, en diversitat de temes opinables. Per tractar amb ells i decidir-ne, el referèndum deuria considerar-se un mètode democràtic i civilitzat. Negar-ho pot, precisament, afavorir l'enverinament de les situacions.

–En qualsevol cas, les decisions que afecten l'estructura territorial d'Espanya han d'aprovar-se, en el Parlament.

–Llavors, serà complicat un referèndum acordat d'autodeterminació! Potser entengues que tractem d'avançar pel nostre compte. Com feren el noruecs en 1905, iniciant el procés pel qual se separaren de Suècia.

–El clamor a Noruega era molt fort, molt més que a Catalunya.

–És cert, com també ho és que ambdós països, separats, mantinguen una relació estreta i immillorable.

–Puc comprendre que, donada la dificultat de portar a la pràctica els vostres desitjos, us mostreu impacients; mai no podré admetre, però, que actueu fora de la llei.

–La legalitat hauria d'acomodar-se al que es just, i donades unes circumstàncies com les que he citat al principi, considerem el dret d'autodeterminació tan fonamental com altres drets humans: la vida, reunió i associació, justícia imparcial, etc.

–Les constitucions arreu del món no l'inclouen.

–Tanmateix, si hi ha voluntat –com ha ocorregut a Gran Bretanya i Canadà– arriben acords entre l'Estat i el territori demandant. També es podria a Catalunya, si les Corts acceptessen, iniciar el camí per fer-ho possible.

–Hauria de ser ratificat pel cos electoral espanyol, sobirà.

–Suposem que, increïblement, les Corts accedeixen que es vote a tot Espanya la següent pregunta: "Està d'acord amb el fet que se celebre a Catalunya un referèndum preguntant per la seua possible independència?" El cens de Catalunya és, aproximadament, el 15% del d'Espanya. Figurem-nos que un 75% de catalans votés afirmativament. Només si a la resta d'Espanya el SÍ s'apropa al 50% (46%), guanyaria al còmput global.

–Així és la democràcia.

–No obstant això, si Catalunya fos més gran, i llur cens representés el 50% del total espanyol, el dret d'autodeterminació guanyaria a partir del 25% de vots afirmatius a la resta d'Espanya.

–On vols arribar?

–A un fet elemental. Una Catalunya més gran i poblada tindria més possibilitats de poder votar en un referèndum acordat d'independència. No resulta curiós que l'exercici del dret d'autodeterminació d'un poble depenga, d'aquesta manera, del seu tamany?

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next