Al debat que es va produir amb l’ocasió de la presentació del llibre de Decidim, El País Valencià que volem a la llibreria Fan Set de València, una persona molt significativa dels moviments socials va fer referència a la feblesa organitzativa de les entitats de la societat civil valenciana. Va posar l’exemple que la seua entitat tenia més de 10.000 seguidores a Facebook i només un centenar escàs de sòcies. Aquesta asimetria, que es repeteix en moltes entitats, entre simpatia i compromís, sembla de manera prou evident que reflecteix una important debilitat.
Ara bé, aquesta asseveració sembla certa només si la mires des de l’òptica de la participació civil democràtica i compromesa amb el País i la seua gent, perquè des d’altres angles no ho és tant. Per exemple, hi ha hagut una aposta política molt important per a implicar les persones en tota mena d’entitats ludicofestives. De fet si mirem les falles, les comparses de moros i cristians o les bandes de música, estem davant una societat amb un raonable nivell de participació. També, salvant les distàncies ètiques, mitjançant les penyes taurines especialment al centre i nord del País i des de les penyes futboleres. El problema, doncs, no és tant si la gent participa o no, sinó en quin tipus d’entitat i amb quins valors socials i ètics hi participa.
Si mirem de cercar alguna de les causes, és evident que el sistema de partits polítics i sindicats que va nàixer amb el règim del 78 va apostar per un tipus d’estructures partidàries molt verticals i de participació tova i una dependència molt majoritària del finançament via subvencions que no ha ajudat a estendre la necessitat de la participació popular. A més, el desprestigi de la política per la seua elitització i les martingales amb els poderosos per a garantir subvencions i prebendes, es va convertir en una mena de cercle viciós potenciador de la no participació. Aquest model s’ha mimetitzat i el resultat de tot plegat és una gran participació en esdeveniments lúdics i de poca transcendència i una molt baixa implicació en entitats i esdeveniments de major compromís social.
En aquest tema, el règim del 78 es mostra com a fidel continuador del nascut del colp d’estat contra la República. Així, el poder franquista desenvolupà obsessivament la idea de governar per a tothom, de “no fer política”, sinó coses que la gent necessita. Fer política era cosa de democràcies decadents i és el que es feia durant la República que, segons el discurs del règim, provocà una guerra. La política és dolenta i genera confrontacions, i per això la gent s’implica en una falla i reclama que la política es quede a fora. És una forma molt útil de manipular dins del terreny adobat que és el franquisme sociològic.
Una altra causa específicament “valenciana” pot ser deguda a les conseqüències que va tindre l’estratègia del poder espanyol potenciant el moviment blaverofeixista amb agressions de tota mena, bombes i assassinats i l’evident cobertura que rebien de les clavegueres de l’Estat quan no des dels mateixos estaments sistèmics. Paral·lelament, una gran incapacitat dels partits i entitats de la societat civil per a saber llegir el moment polític i la quasi nul·la aportació de l’esquifida intel·lectualitat valenciana va ajudar al resultat que hui tenim, ja que tots plegats vam ser incapaços de dotar-nos d’una estratègia alternativa que tinguera possibilitats d’èxit ni que fos en potència.
El resultat és aquest model (poc) participatiu en els temes transcendents que podríem qualificar de baixa qualitat democràtica, ja que permet que per activa o per passiva puguen campar de manera hegemònica les idees més conservadores i reaccionaries.
Amb l’eclosió de les xarxes socials semblava que podria compensar-se tal hegemonia reaccionaria i en certa mesura així ha sigut. De fet podem comprovar, com en qualsevol moment, les xarxes generen informació crítica, canalitzen opinions i dades i es converteixen de facto en un contrapoder important. Ara bé, si les xarxes en la seua forma d’àgora cibernètica difusa, no estan complementades amb la participació física en places i carrers i en els mils i una àgores possibles –escoles i universitats, llocs de treball i esbarjo, cafés, casal i ateneus…– la crítica és deglutida pel poder que ens les retorna en forma de fakes, postveritats, excessiva informació, etc. en un poti-poti que la fa quasi estèril.
Les xarxes poden ser una eina importantíssima a condició que les persones ens apropiem del carrer, de l’espai físic, i amb una major implicació de les persones en tota mena d’entitats de la societat civil i una potenciació del tarannà democràtic i ètic de les entitats ludicofestives.
Parafrasejant Estellés, podríem dir hui: “No et limites a les xarxes socials, vés a les entitats i associa’t, no podran res davant un poble organitzat, unit, alegre i combatiu”.
